“Vergonya, cavallers, vergonya”

“Vergonya, cavallers, vergonya!”, amb tres signes d'admiració, és la frase que va lapidar Jaume I, un rei de marcat caràcter, quan els seus soldats es van arronsar davant un trenc a la muralla de Mallorca. Són aquestes exclamacions les que fan història i després repeteixen els impertinents quan cal. Com ara. Avui i demà es decidirà què fan de tot plegat el president Mas i Oriol Junqueras. Tothom té consideracions i interessos propis. Tothom pot estar justificat per raons absolutament honestes. Però tothom s'hi juga molt. Els qui tot ho veuen fàcil pequen d'ingenus, però és també la ingenuïtat el que ens fa avançar. I no avancem bé, perquè, de fa setmanes, Rajoy i les milícies annexes no baden boca. Deuen estar més que pagats veient que no cal, i han arribat a la conclusió que el silenci els ajuda. Passi el que passi avui, demà o demà passat, el que tothom ha de tenir clar és que les bretxes de les muralles es tanquen si no hi ha complicitat i decisió. I també que, passi el que passi, els “cavallers” no es poden fer mal entre ells. Cap discrepància, per greu que sigui, no pot comportar una divisió fatal. Siguin quan siguin les eleccions, que necessàriament seran aviat, el resultat ha de permetre la coincidència en l'estratègia. Apel·lar a la unitat pot ser ingenu, però hem quedat que la ingenuïtat és necessària. Els discursos conciliadors fan coïssor avui, però potser aquest cronista és el més ingenu de tots. Vergonya, cavallers, vergonya. Amb tres signes d'admiració.