Una mica francesos

Aquests dies tots ens sentim una mica francesos. Aquest és un sentiment que als catalans no ens costa gaire, perquè França ha estat el veí que ens ha comunicat amb una Europa desitjada, de la qual massa vegades Espanya semblava allunyada. Els catalans també diem que tots som Charlie Hebdo, perquè som ben conscients que aquests fets horribles podrien haver passat a qualsevol altre lloc del món i atempten contra un sistema de valors comú.

D'altra banda, més enllà dels nord-catalans, som tots els catalans els qui ens podem sentir una mica francesos, ja que una de les primeres immigracions importants de l'època moderna a Catalunya va ser originària de l'altre costat dels Pirineus. Des de finals del segle XV i fins al segle XVIII Catalunya era una terra despoblada; les epidèmies i les guerres buidaven el país, mentre que més al nord hi havia població abundant que veia en el desplaçament oportunitats de feina. Si durant el segle XVII la població activa catalana ve créixer substancialment va ser gràcies a l'arribada de francesos, en realitat d'occitans que no parlaven francès. Ells, perquè els que venien eren majoritàriament homes joves, van tenir un paper clau en el creixement demogràfic i econòmic de Catalunya. Molts de nosaltres som, doncs, descendents d'algun “gavatx”.

També ens sentim una mica francesos, però, perquè la Il·lustració francesa ha estat per a nosaltres un referent intel·lectual i polític constant des del s. XVIII. Devem a pensadors com Montesquieu, Condorcet i Cantillon –per citar només tres noms i centrant-nos en un aspecte que avui ens interessa– la convicció que l'obertura de fronteres és un fet positiu. Aquests personatges ens han proveït de raons per argumentar que obrir les portes d'un país a les mercaderies, a les persones i a les idees que es produeixen a l'exterior significa un enriquiment material i moral de primer ordre.

El filòsof i matemàtic Marie-Jean-Antoine Nicolas de Caritat, marquès de Condorcet, que entre altres coses va introduir el sistema d'ensenyament públic a França, ens parla del doux commerce; una expressió que Montesquieu va utilitzar per explicar que el comerç té la capacitat de regular les passions violentes, en especial les polítiques. Allà on hi ha comerç hi ha costums amables, afirma, de la mateixa manera que allà on hi ha costums amables i suaus hi ha comerç. Insisteix, encara, per dir-nos que l'efecte natural del comerç és portar la pau, perquè els intercanvis són una bona cura contra els prejudicis destructors.

Si volem seguir per aquest camí d'homenatge a la cultura francesa podem recordar el tractat sobre el Comerç en general, de Richard Cantillon; ell mateix, un economista francès d'origen irlandès. Un èxit editorial a la seva època que va merèixer l'elogi de Mirabeau. Un nom que ens permet fer el salt fins al segle XX i viure les passejades per París travessant els ponts en la companyia del poema de Guillaume Apollinaire: Sous le Pont Mirabeau coule la Seine...

Avui, al segle XXI, l'humor és encara un llenguatge universal que, com el comerç, també traspassa fronteres. Els catalans som ben conscients que l'humor, la ironia i fins i tot el sarcasme són eines útils per a la crítica. Perquè no volem renunciar a uns elements que garanteixen la bona salut de la llibertat i la democràcia. Volem repetir que han de ser defensats amb tota la força necessària de la democràcia. Ho volem fer precisament sense atemptar contra la llibertat i els drets fonamentals que els europeus defensem plegats.

Ara mateix, de fet, només podem afrontar les dificultats formals del nostre procés d'emancipació nacional si acceptem posar unes certes dosis d'humor en l'explicació del nostre comportament col·lectiu. Gràcies, doncs, als caricaturistes de tot el món! Avui, quan és clar que esperem deixar enrere unes dificultats domèstiques de les quals esperem riure en un futur proper.