La dita societat civil

Afirmar que Òmnium i l'Assemblea són “la” societat civil és una sinècdoque excessiva. La part no és el tot. I més encara en una societat, com la catalana, carregada de civilització. Però dir que en són una part molt representativa no és cap exageració. Les dues entitats exhibeixen múscul amb unes xifres que en qualsevol país resulten inversemblants: 50.000 socis. I són capaces de mobilitzar centenars de milers de persones amb un mateix objectiu. Poca broma, doncs. Encara que hi ha gent molt alterada que les vol deslegitimar i les acusa sistemàticament de “subvencionades”. Alguna cosa han de dir els que no alcen un gat per la cua. Per això, el pacte a què han arribat Artur Mas i Oriol Junqueras és polític, de partit, de govern i d'oposició, però també és “civil”. No només això. Ha estat induït per l'element “civil”: Òmnium, l'Assemblea i l'Associació de Municipis per la Independència, si s'entén que el municipalisme, per ser el poder més pròxim a la gent, també té aquest component. En les darreres hores aquesta aportació no ha estat del tot ben valorada. La pregunta que cal fer-se ara és si Mas i Junqueras haurien arribat a un acord només per “supervivència”. És possible que sí. Però també hauria pogut ser que no. La intervenció de Muriel Casals i Carme Forcadell potser no ha estat providencial, però sí determinant. La dita societat civil, la societat civil que representen Òmnium i l'Assemblea, marca necessitats i estratègies polítiques. I això fa diferent aquest país. Al·leluia!