La guerra que vindrà

Els lamentables atacs de França evidencien una altra vegada que ens trobem en una guerra, usin els eufemismes que vulguin. Com en totes les guerres no hi ha matisos, o és blanc o és negre, s'està amb mi o en contra meu, o mai el tan al cas, tots moros o tots cristians. La propaganda, si ha estat fonamental en totes les guerres del segle XX, no cal dir-ho en l'era de les comunicacions que hem encetat. Així, per una banda han convertit l'expansió territorial en fanatisme religiós; i per l'altre, l'espoli dels recursos energètics en una aliança de civilitzacions. Desconec quins recursos propagandístics utilitzen els mitjans al servei dels fonamentalistes musulmans, però imagino que en moltes coses no deuen diferir gaire dels d'aquí a l'hora de culpabilitzar. Sí que veig, però, com aquí es personalitza a través dels mitjans, tant les víctimes
innocents com els seus botxins en l'intent de coresponsabilitzar-nos amb els damnificats. Quan una família de Bagdad, Gaza o on sigui mor mentre sopava a causa d'un bombardeig, en diuen danys col·laterals. Un eufemisme tan nebulós i ambigu com tossuda és la realitat. Aquí els diaris s'omplen de fotografies de joves de pell fosca perquè prenguem nota del rostre i de les dades de l'assassí de masses, del monstre que ens fa i vol fer mal. Els rostres dels pilots que bombardegen, de qui els mana o de qui fa anar els controls d'un drone destructor són un secret d'estat. Aquesta guerra té tres fronts bàsics: les guerres
civils entre islamistes –com aquí fa uns quants segles entre cristians–; la intromissió d'Occident en defensa del seu sistema econòmic;
i els atemptats indiscriminats i les conseqüències psicològiques que això ocasiona en la població civil occidental. Uns i altres ho aprofiten per barrejar-hi el tema dels immigrants, com si aquests ho fossin per una
altra consigna que no fos la de millorar de vida. No voldria que s'interpretessin aquestes reflexions com una justificació de qualsevol barbàrie. M'agrada l'aigua calenta a les aixetes i sé molt bé a quin bàndol pertanyo, si més no per instint de supervivència, sempre amb més pes que la raó. Tot plegat em fa pensar en aquella frase de Cioran: “Déu va fer el món en sis dies. El setè el va mirar, i del fàstic que va sentir no l'ha mirat mai més.”