Prediccions

Potser perquè el futur només pot ser una fantasia o un deliri els humans ens sentim fatalment atrets per les prediccions. El resultat és una combinació de frustracions i sorpreses que permet constatar de quina manera, molt sovint, fem el ridícul amb nosaltres mateixos. Només hi ha un cas de pronosticaire pel qual sempre he sentit respecte: el d'aquell pobre hipocondríac que es va passar la vida augurant la gravetat de les seves malures i que va obtenir una satisfacció pòstuma. Va deixar escrit un epitafi exacte: “Ja us ho deia que no em trobava bé”. En aquella làpida hi ha la prova irrefutable que l'home la va encertar. Tot i això, els profetes no descansen. N'hi ha arreu: els opinadors omplen els diaris amb els seus pronòstics sobre l'endemà. Un prestigiós economista, Galbraith, va voler deixar clar fins a quin punt l'epidèmia afectava també la seva professió: “La única funció que tenen les prediccions en economia és la de fer que l'astrologia sembli una ciència respectable”. I, naturalment, tenim la política que és una feina que consisteix en vendre futur. Els nostres marxants de futur poden ser ben intencionats (idealistes) o descarats (oportunistes). Justament aquesta setmana és el cinquantenari de la mort de Churchill i ell, per experiència, suposo, ho va deixar clar: “Un bon polític ha de tenir l'habilitat de predir el que passarà la setmana entrant, el mes següent i l'any següent. I, després, ha de saber explicar perquè no va passar”. En la política catalana, es pot observar aquest curiós mecanisme de l'activitat política: no hi haurà eleccions abans de les municipals ni hi haurà llistes del president. I tots contents. Per què? Perquè l'acord de dimecres sembla deixar “viu” el procés polític en relació a la independència. A l'altra banda, les prediccions també els han fallat. Els que esperaven que s'oficialitzaria el desacord final s'hauran d'esperar. Per a uns i altres l'àrbitre ha decretat una pròrroga fins el 27 de setembre.