Desconcert

No sé si m'agrada o no l'acord consensuat entre Convergència i Esquerra per tirar endavant no sé què fins no sé quan. De fet, estic perdut en els passadissos de la política catalana, quan uns llancen les campanes al vol i altres parlen de fracassos a dojo, sense saber, almenys jo, on conduiran les conjures de Palau. I quasi m'atreviria a dir –potser és massa atreviment– que no entenc el comportament de les omnipresents catalines, que semblen haver triat companys de viatge en detriment d'altres. Deu estar bé anunciar unes eleccions que a la vegada són avançades i endarrerides, que tenen la virtut de desembromar el camí de les municipals mentre anuncien possibles pactes locals, que parlen de flaires constituents o independentistes però no deixen de ser eleccions parlamentàries, que acontenten tothom i no agraden a ningú. Tot, en un anunci que fins ara només expressa la continuïtat del pacte de legislatura, si bé s'enriqueix amb la data de caducitat. És clar que en l'acceleració dels temps en què vivim, vuit mesos són una eternitat i un calendari que pot portar moltes sorpreses. Encara, les eleccions generals en aquell país del qual estem marxant es situaran al clatell del 27-S i repercutiran en la contesa catalana. I el nou efecte Podem o la incertesa de les plataformes electorals podran intuir fins on poden arribar. Al mig, unes vacances d'estiu que haurem de pagar a terminis.

Catalunya és un país petit en un món globalitzat on tot trontolla. Quan aquí no queda més remei que viure en la incertesa, la comunitat internacional afronta un problema de grans dimensions que no ajuda gens als processos independentistes, quan fins en alguns moments es viu un conflicte quasi de guerra oberta i total.

Bé, direu que sóc pessimista. Doncs no, segurament vivim un moment d'incerteses que exigirà un esforç complementari, però sempre cal confiar en l'acció del centralisme madrileny, que ens ajudarà amb les seves campanyes d'anticatalanisme visceral.