Han cridat “dòmino!”

A partir dels 14 anys complerts, en què acabava l'ensenyament estatal primari obligatori, els nois —no pas les noies—, els diumenges, anàvem al cafè del poble i preníem una grasiosa. Si el cafè no era ple, ens assèiem en una de les taules de marbre i bevíem a glopets petits perquè durés. En bona part de les taules, jugaven a dòmino i era corrent que el qui guanyava posant la seva última peça cridés: “Dòmino!” Hi ha força catalans que,
en parlar d'un assumpte complicat que a la fi acaba bé, diuen també: “Dòmino!” Dijous a la tarda, vaig esperar les declaracions dels reunits a la presidència de la Generalitat i, sols veure la cara dels protagonistes, vaig cridar: “Dòmino! Dòmino!”

Als dos interlocutors, últimament, els he vist tantes vegades, que m'atreviria a llegir sols en l'expressió de la cara els resultats dels debats a què estan sotmesos. És una gran i bona notícia i tots els catalans que estimem la nostra terra i volem el millor per a la mateixa hem passat una gran nit imaginant-nos grans coses per a una nova Catalunya europeïtzada, lliure de lligams que ofeguen, amb un poble peculiar amb idees distintes que defensa amb noblesa, parlant amb el cor, sabent que la grandesa de la democràcia consisteix a pensar i opinar lliurement, defensar els criteris propis i respectar els altres, pensin com pensin políticament. (Ostres! Quina arenga m'ha sortit!) Hi ha dies que la canviant situació política dóna tema per a un article o més, sense necessitat d'haver de pensar, inquirir o bé documentar-se. Per exemple, avui toca.

Xevi Xirgo, el director d'El Punt Avui, dijous passat a la tres, explicava i convencia amb rotunditat que havia arribat el final de la novel·la de por que hem viscut durant mesos i de què els protagonistes ens explicaren el canvi total d'argument. Tots reien més o menys i, en el cas de Junqueras, hom se sentí reconfortat. Havia fet l'efecte que, de l'un moment a l'altre, podria petar com un tro de Sant Joan. Hom diria que Mas és fort com un roure crescut a solell, però segur que s'acosta al límit.

He de dir que escriure de desconfiança, d'amor propi ferit, de veritats a mitges i d'oportunisme és feixuc i avorrit. Si de cop es fa la llum i es veu clar el que convé i ens fan oblidar setmanes de patir, és reconfortant. Enhorabona i, per acabar, us dono un consell: feu una setmana de vacances on no us coneguin. Desapareixeu de l'horitzó polític i oblideu els mitjans. Us fareu un bon favor i, de passada, als que esperem que passarà en els mesos que resten. Feu el miracle d'unió que Catalunya espera. I no us descuideu de donar una lliçó de civisme polític als partits, que, des de dimecres, us desitgen tot el pitjor: fracàs absolut de l'acord, incapacitat de fer-ho i poca adhesió popular. Sempre tan gentils! Tan maco que és poder dir en veu alta: “Dòmino!”