Les 16 pàgines més difícils
El número de Charlie Hebdo que es va posar a la venda dimecres va ser, sens dubte, el més difícil de fer en la llarga i atzarosa vida de la revista. El van batejar “els dels supervivents” i no podia ser més literal això.
Després de l'assassinat de la meitat de la redacció, l'altra meitat va haver de fer una revista satírica i d'humor, feina que no crec que siga de cap manera senzilla. No era, però, aquest l'únic problema.
Hi havia també problemes tècnics. Els assassinats van ser a la redacció de Charlie Hebdo, amb la qual cosa aquesta va quedar segellada per a la investigació policial. Ningú no sabia, doncs, què havia de fer per a crear-lo, però per sort es va activar la solidaritat d'altres mitjans i companys de professió.
Charlie Hebdo, per la trajectòria dels seus empleats, era un setmanari molt proper a Libération. Així que el diari francès va decidir cedir-los un espai als seus locals. S'hi van posar divendres de la setmana passada, amb la voluntat de treure el número dimecres d'aquesta.
A Libération, la meitat de la redacció de Charlie Hebdo que segueix viva i un bon grapat de col·laboradors es van instal·lar a la sala de reunions del diari. Hi havia una gran taula i, al seu voltant, es podien acomodar tots. Segons explica el diari francès només van posar una condició que era poder fumar. Està prohibit, però, pel que sembla, ningú no va posar pegues ni ningú té intenció de perseguir-los per això.
Ja tenien sala però no tenien ordinadors. I d'això es va encarregar un dels altres grans diaris parisencs. El mateix divendres, una furgoneta de Le Monde va arribar a Libération amb els Mac necessaris per a fer l'edició. Semblaven nous, encara que els de Le Monde van assegurar que no ho eren, que eren uns que els sobraven.
Quedava només un problema afegit. Com distribuir aquell número? A la redacció de Charlie Hebdo hi havia també la secretaria del diari i les adreces dels punts de distribució habituals i quants números s'enviaven a cada quiosc. Aquest, que podia ser un gran problema logístic, no va ser cap problema finalment, perquè dels 60.000 exemplars habituals es va passar a cinc milions. Així que la regla va ser senzilla i va consistir a inundar tots els quioscos, simplement. Cosa que es va fer amb la complicitat, a més, de quiosquers i distribuïdors, que van decidir no cobrar per portar a les mans dels lectors el número més difícil de Charlie Hebdo.
