Què passa amb la CUP?

L'abraçada, sentida, entre Artur Mas i David Fernàndez la nit del 9 de novembre va passar a la història. Òbviament, no era una abraçada ideològica.
Les ideologies de Mas i Fernández s'assemblen com un ou a un pinyó. Allà hi havia un sentit patriòtic –si el lector permet un terme sovint malinterpretat– que va culminar en un esclat d'emoció. Tots som humans, al capdavall, encara que alguns se sentin hienes. La imatge no va agradar gens a una certa parròquia, potser més cupera que convergent. També és lògic. L'alegre tropa de la CUP considera Mas “sistema”. Establishment, que en deien abans. Això va complicar la vida a Fernàndez. Veníem, a més, d'una altra constatació. El paper excessivament “responsable” i “conciliador” que els diputats de la CUP, de l'esquerra dita “transformadora”, havien desplegat durant tots els episodis, sovint abruptes, que van conduir a la consulta. David Fernàndez les va haver d'entomar de l'alçada d'un campanar. Però ell, i molts altres, saben que la independència només serà possible amb Convergència. I amb Esquerra. I amb la CUP. Ara
les coses han canviat i el vi s'ha fet vinagre. No passa
dia que els portaveus “transformadors” no ataquin Mas
i el govern. S'acosten eleccions i toquen a sometent.
A més, l'alè de Podemos se sent en tots els bescolls
de l'esquerra. També és cert que la CUP s'ha
sentit exclosa, amb raó, del pacte entre Mas
i Junqueras. Però les grans raons que van moure aquella abraçada encara són vigents. Tant de bo rebrotin el 25 de maig.