El semàfor

Han reformat el semàfor que hi ha més a prop de casa i ara la gent s'hi atura. No és que abans no s'hi aturés, és clar. S'hi aturava tothom. Però abans era avorrit, mentre que avui la cosa té força més gràcia. Avui, si és té sort, quan algú que va a peu arriba davant d'aquell semàfor, veu un homenet de color verd que no para de moure's. No cal haver fet un màster a cap universitat americana perquè tothom entengui que pot passar. Se sap gràcies al color verd. I, encara que l'homenet aixequi els genolls fins al coll i es mogui al ritme d'un esprintador africà, tothom entén també que pot travessar el carrer al ritme que vulgui i no al que li marca el ninot. El canvi és, però, encara més evident quan els vianants no podem passar. Ja no hi ha l'home estàtic de color vermell que ens avisava abans. Ara hi ha un cronòmetre digital que va de seixanta a zero. El resultat és que tothom s'espavila. Si arribem, posem-hi, davant del semàfor quan falten només deu o quinze segons perquè aparegui l'homenet verd, generalment tothom s'espera. La situació és diferent, però, quan falten més segons. Tots els vianants mirem en silenci a dreta i esquerra del carrer, veiem els cotxes que vénen i calculem mentalment els metres que ens separen de l'altra banda. Si podem, passem. Tot depèn, naturalment, dels metres, de la pressa, de l'edat i de la condició física i del grau d'imprudència de cadascun de nosaltres. Vivim –ja ho saben– en un país de tramposos. Sí, hi ha unes ordenances, unes lleis, un estatut retocat i, fins i tot, una constitució que ens empara. Herència dels nostres pares o dels nostres avis. Però, com passa també al país, al meu carrer, quan es pot, tothom va a la seva. També, davant del semàfor que tinc més a prop de casa. A mi em sembla que, si fóssim un xic més honestos, quasi tots els vianants demanaríem que els de trànsit enganxessin al semàfor un quadre que ens informés del temps que necessita cadascú per travessar en vermell el carrer segons el pes, segons l'edat i, fins i tot, segons el sexe. Però com que no reconeixerem obertament mai que som així de tramposos, la majoria dels vianants ja ens conformem assegurant públicament que complim totes les ordenances i anant després, sempre que ens convé, cara a barraca. Ben mirat, ens assemblem com un test a una olla a molts d'aquests polítics que mantenim. Però ens agrada dir que no tenim res a veure amb ells. Absolutament. I és també per això que, quan hi hagi eleccions, molts dels d'aquí votarem per la independència i molts dels de més enllà votaran Podemos.