BCE, Davos i les desigualtats
És en un moment de crisi quan s'aprecia si les persones són intel·ligents i estan capacitades per fer front als problemes que eventualment s'hagin plantejat. Per exemple, els polítics han de saber donar la talla quan les circumstàncies es modifiquen i reclamen bones anàlisis i reaccions encertades. Exactament, tot allò que trobem a faltar quan Rajoy fa jocs malabars amb les xifres que fa quadrar per fingir que hi ha una recuperació econòmica que, de tan fràgil, i precària, no justifica que se'n faci esment amb autosatisfacció. Tampoc no té presentació que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría s'ompli la boca per reiterar diverses vegades l'expressió de “gran potència” referida a Espanya o en plural per dir que els EUA i Espanya poden vantar-se de tenir les economies més expansives del món. I per si fos poc, el ministre Guindos fa la seva aportació en termes de desqualificació de les consideracions que fa l'OIT (Organització Internacional del Treball), és a dir, l'agència especialitzada de l'ONU que acaba de pronunciar-se amb l'avís que Espanya seguirà ocupant, amb el fanalet vermell, el lamentable lloc de ser el país amb més atur de tot el món industrialitzat i que ho seguirà essent per als propers cinc anys. Realment, una dutxa d'aigua freda per a un govern que havia optat per presumir d'uns èxits imaginaris.
Mentrestant, a Europa estan passant coses importants. Per exemple, que el president del Banc Central Europeu ha tirat endavant el seu pla de facilitar liquiditat per comprar deute públic dels estats membres per valor de 60.000 milions d'euros mensuals fins a un total d'1,1 bilions d'euros, en una mesura d'estímul sense precedents a la zona euro però que als EUA ja havia funcionat amb eficàcia. Així, doncs, l'home que ja va salvar l'euro el 2012, vençuda la reticència d'Alemanya (Bundesbank) i Finlàndia, opta ara per incentivar en lloc de persistir en l'estèril política d'austeritat. Tria, per tant, en un món globalment endeutat, la via que afavoreix el creixement com a reparació del mal causat als països emergents, i a tot el sistema en general, i tracta de fugir de l'espectre de la fallida. Només la notícia de les mesures previstes ja va representar per a Espanya una venda de bons per valor de 23.000 milions d'euros a un cost baix. Així, doncs, ha compromès a l'1,6% de cost allò que fa un any havia de pagar al 4% a 10 anys. Atesa la dimensió del projecte, l'or –que s'havia revifat una mica després de la forta pujada del franc suís– ha tornat a caure als nivells anteriors. Això sí, la Xina, just després de superar el PIB de l'economia dels EUA, està passant el pitjor exercici dels últims 24 anys. Sense anar més lluny, la borsa de Xangai ha experimentat la pitjor caiguda dels últims sis anys. En canvi, Europa sembla que podrà injectar els estímuls abans que la deflació causi tots els perjudicis possibles.
Mentrestant: el Fòrum de Davos s'ha inaugurat amb la prioritat d'analitzar les desigualtats (en la línia de Picketty) que ja permeten parlar de l'oligarquia de l'1% que per endogàmia i corrupció pot controlar el 99 per cent de la riquesa i no pensar a salvar la classe mitjana. Una mica en la línia d'Obama de salvar-la mitjançant més pressió fiscal sobre la gran riquesa i més redistribució de la renda. De fet, els estímuls monetaris poden evitar l'apocalipsi. Però la classe mitjana no està representada a Davos tot i que és la peça més important del funcionament d'una democràcia industrial que garanteixi els increments salarials i el nivell de vida de les classes treballadores. Però, a l'hora de la veritat, les finances globals i la geopolítica s'imposen per damunt de l'imperatiu moral d'ajudar les capes més necessitades de la societat. Ja no hi ha marge de creixement per garantir més justícia social. Els premis Nobel que s'han desplaçat a Davos pensen que la rebaixa del preu del petroli podrà afavorir el creixement de la demanda, però només si les creixents desigualtats no ho impedeixen. Esperen que el BCE pugui estimular l'economia a una escala com les facilitats de la Reserva Federal dels EUA o del Banc d'Anglaterra. En general, que perdin una mica els productors per afavorir els consumidors sempre és saludable. Tal com diu Edmund Phelps de la Universitat de Columbia, Europa ha fet una implosió i l'Àsia necessita temps per fer una economia de més innovació i no és possible, en els propers dos anys, un creixement global apreciable. El problema és, però, la redistribució de la riquesa i excepte als EUA i la Gran Bretanya no es preveu cap moviment d'alça salarial. Per tant, atenció al resultat d'avui a les eleccions de Grècia. Perquè la gent ja no accepta la corrupció de l'oligarquia que formen polítics i financers, amb l'insadollable afany de proletaritzar unes classes treballadores que comencen a dir prou als destructors de l'ascensor social.
