La ciutat i els miralls

És un documental parcial, diuen els que per raons ideològiques, psicològiques o estratègiques no s'han sumat a la indignació que va generar l'emissió de Ciutat morta. I deu ser veritat. És un document de la part silenciada, de la que tenia una història sòrdida i solidíssima per explicar i durant nou anys no havia aconseguit fer-se sentir. Eren aquí però la seva veu no era audible, com si parlessin des de darrere murs insalvables. Denunciaven tortures amb el cos ple de blaus i metges, fiscals i jutges se'ls miraven incrèduls o fins i tot amb despit. Relataven uns episodis tràgics que han esgarrifat la major part del més de mig milió de persones que van seguir el documental pel Canal 33, però ni la premsa convencional ni les formacions polítiques els van concedir audiència, donar una mínima credibilitat o una mínima esperança. Ens parlaven amb el nus a la gola d'una noia fràgil que havia saltat al buit de pura desesperació i que no tenia altra culpa que la recerca d'una vida alternativa, i si va generar algun desassossec, no va transcendir. El mirall de Ciutat morta ens retorna una imatge tan depriment, tan indigna, que la negació deu ser instintiva, sobretot si te'n sents responsable. No agrada reconèixer que les formacions polítiques tendeixen a explorar i explotar només allò que rendeix electoralment; que existeix la corrupció policial i que acostuma a ser encoberta per un principi erroni d'autoritat i corporativismes tan potents com degradants, i també que els sospitosos habituals, els ocupes, els immigrants, els antisistema, tinguin ànima i puguin esdevenir víctimes. Ells que justament existeixen per ser culpabilitzats.

Tampoc agrada descobrir l'arbitrarietat dels tribunals mèdics que avaluen les invalideses en funció de qui tenen davant. I encara menys acceptar que la premsa s'ha convertit en una dama de companyia del poder, oberta a les notes de premsa, a les trucades al director, als intercanvis de favors, i que justament un documental com aquest, amb prou independència i força per fer trontollar uns quants murs, li retorna la dignitat. Podem avergonyir-nos com a societat o podem treure pit; Ciutat morta és també un mirall en aquest aspecte. Podem observar qui parla de garanties i de ciutadania, qui adverteix que el privilegi del monopoli de la força i de la presumpció de veracitat policials s'ha de sotmetre a un control estricte per evitar la temptació de l'arbitrarietat, de les clavegueres i la llei dels baixos instints. Qui s'indigna quan veu jutges actuar des de prejudicis de classe o ideològics o s'afligeix pensant en la mare d'en Rodrigo o les amigues de la Patricia transitant per les dependències del sistema sense ser escoltades. I observar, per altra banda, qui ho relativitza, qui es tanca en la versió oficial i ho considera un dany col·lateral trist però inevitable, i qui, per una pulsió patriòtica tan insensata com el corporativisme policial que protegeix els abusos, menyspreava els retrets que pel cas es publicaven a la premsa d'altres països. Ara que tothom parla de futur, observem-ho, per saber de quina matèria estan fets els somnis d'uns i altres.