Grècia i els somnis

Diuen els clàssics que és només en el futur on es poden mantenir els somnis. Max Weber ja diferenciava l'ètica de les conviccions (futur) de l'ètica del poder (present), i tots tenim molt present els canvis que provoca a qualsevol líder, així que arriba al poder. Davant dels programes maximalistes dels partits d'esquerra en la clandestinitat i quan ja s'albirava un canvi, s'acusava el Reagrupament de ser un partit socialdemòcrata venut al capital. Josep Pallach, sempre mantenint la calma, deia: sempre hi ha partits als quals costa molt de sortir de la clandestinitat. Era el temps que el PSC-C de Joan Raventós, renegaven de la socialdemocràcia europea i miraven més cap a Algèria.

No cal dir com va quedar la història. Quan, per fi, al maig del 1981 François Mitterrand va assolir la presidència de França, va començar a aplicar un programa econòmic de somnis, i en poc temps va provocar un desastre que, per refer les destrosses els francesos, van haver de superar un temps d'estretors importants. Sense cap mena de dubtes aquesta experiència va ser una gran lliçó per a Felipe González, que malgrat el seu programa clandestí, en el 1982, quan va guanyar les primeres eleccions, tot i tenir majoria absoluta, va posar ni més ni menys de ministre d'Economia i Hisenda un socialdemòcrata moderat com era Miguel Boyer.

Avui tots els focus miren a Grècia, perquè pràcticament es dóna per fet que Syriza guanyarà les eleccions i el dubte només és saber si ho farà amb majoria absoluta. L'espectacular pujada de l'expectativa de vot d'aquesta formació la podríem atribuir a la gran quantitat de desesperació social i veuen Syriza, com molts malalts desesperats veuen els xamans, com uns salvadors. Com tots els partits polítics a l'oposició, Syriza ha utilitzat el populisme i les receptes fàcils per solucionar problemes molt greus; i aquests missatges han reeixit en moltes capes socials desesperades que pateixen l'esfondrament de tot un miratge.

Durant molts anys Grècia ha viscut relativament bé amb la Visa, com ens ha passat a altres països, i potser per experiència professional tinc molt clar que l'endeutament crea addicció, i els grecs n'han tingut i molta! Davant de la impossibilitat d'amagar més la veritat, en el 2009 el govern grec va admetre que el dèficit fiscal que tenien no era del 3,7% que comunicaven a Brussel·les, sinó que era del 14%. És a dir, d'un dia per l'altre van passar d'un dèficit de 7.000 milions d'euros a un de 30.000 milions.

És evident que una mentida de tal magnitud s'ha d'atribuir a la responsabilitat dels distints governs grecs. Abans dels rescats i de les quitacions, van arribar a pagar per interessos el 17% dels ingressos fiscals. És cert que Syriza, així que s'anaven acostant els moments de la veritat i que podria tenir responsabilitats de govern, ha anat modulant molt el seu discurs i el seu programa i em recorda els passos del Partit dels Treballadors brasiler, amb Luis Ignacio da Silva, quan en la campanya del 2003 i ja veient-se guanyador, el primer que va fer va ser comprometre's amb l'FMI que pagaria el deute.

De moment els bancs grecs han tingut una fugida de diners importants per la possibilitat que obliguessin els dipositants a comprar part del deute, i el mateix programa que Mario Draghi ha fet públic aquesta setmana de compra de deute n'exclou Grècia. La pregunta que sempre ens hem de fer quan als programes hi ha molta despesa és: qui ho paga això?

Sabem que Syriza vol augmentar el deute un 6% del PIB, és a dir, 12.000 milions, el que no sabem és d'on sortiran. Aquesta resposta fins ara era en els somnis, a partir d'avui l'haurem de buscar en l'ètica del poder.