Consciència molt viva

L'emissió pel Canal 33 de la pel·lícula documental Ciutat morta ha provocat un terrabastall polític i social que encara no sabem on ens durà. El treball de Xavier Artigas i Xapo Ortega tenia una intenció política, no periodística, en explicar només una part de la història, i aquesta està més que assolida: posar sobre la taula que el sistema té esquerdes, i que els afectats per aquestes esquerdes són sempre els més febles. És ben cert que aquest mateix documental no hauria aconseguit aquest ressò social i mediàtic brutal –va trencar les audiències del Canal 33– sense la confluència de dos elements: per una banda, el canvi que s'ha produït en la societat en els darrers anys gràcies al 15-M, a la petició de transparència inspirada en internet o a l'aparició de casos de brutalitat policial, la detenció i mort d'un empresari al Raval, el cas Ester Quintana o l'ús de la força a la tanca de Melilla, per dir alguns casos. Molts dels que ara aplaudeixen els dubtes generats sobre la Guàrdia Urbana fa uns anys feien pinya davant de qualsevol sospita o denúncia.

I, de l'altra, l'ús intel·ligent del nou escenari comunicatiu, de les xarxes socials i el que les envolta. Ciutat morta s'acabarà estudiant a les Facultats de Comunicació. Des que els seus impulsors –s'ha pagat amb un Verkami– van saber la data de l'emissió pel Canal 33, van iniciar una campanya de promoció com mai s'ha vist. Els antisistema fent servir, com ningú, el sistema. Sóc en grups de Whatsapp en què gent que no m'ho hauria imaginat mai penjava el reclam del documental, el divendres o el mateix dissabte de l'emissió. Òbviament, la censura de cinc minuts hi va ajudar, però crec que les audiències haurien estat semblants. Hi havia ganes... de canvi. I una consciència molt i molt viva. El documental ja ha generat que altres persones surtin públicament a denunciar o recordar altres casos de tortures. Més que reobrir un cas concret, potser caldria ventilar alguns despatxos.