L'exemple de Manuel González Alba

Fa uns quants dies, Héctor Lòpez Bofill publi­cava l'arti­cle titu­lat El cost de la lli­ber­tat. A part de recor­dar que tot té un cost, López Bofill argu­men­tava que són neces­sa­ris pas­sos deci­dits, sense por, per cons­truir una alter­na­tiva a la domi­nació espa­nyola que pateix el poble català; pas­sos com ara el de la recent con­sulta sobre l'auto­de­ter­mi­nació a Arenys de Munt, per dir-ho clar. Res no és gratuït, i encara ho podrà ser menys un procés democràtic de rup­tura cap a la inde­pendència naci­o­nal. Caldrà, doncs, saber resis­tir als cops –per­so­nals i col·lec­tius– que puguin supo­sar un com­promís franc i obert al ser­vei del nos­tre poble. Tot això ho explico perquè als cata­lans pot­ser ens ani­ria bé apel·lar a exem­ples de carn i ossos per tal de reves­tir-nos de moral i donar-nos força de volun­tat, sobre­tot si com a soci­e­tat naci­o­nal volem tren­car l'ordre opres­sor exis­tent. Per aquesta raó, i també per mol­tes altres, el conei­xe­ment de la pròpia història és un impe­ra­tiu. Qui se'n recorda de Jaume Compte? O de Manuel Gonzàlez Alba? Aquests per­so­nat­ges han estat gai­rebé obli­dats en el món civil i ins­ti­tu­ci­o­nal del nos­tre país. El cas de Gonzàlez Alba és espe­ci­al­ment remar­ca­ble. Fill de pare andalús i de mare cata­lana. Mili­tant del Par­tit Català Pro­le­tari i, com a tal, impli­cat en la lluita pels drets dels tre­ba­lla­dors i les clas­ses popu­lars. Però al mateix temps, defen­sor i estudiós de la llen­gua cata­lana i fun­da­dor d'Edi­ci­ons de L'Arc de Berà. Josep Benet, per cert, n'ha dit «dei­xe­ble de Pom­peu Fabra». Gonzàlez Alba fou un comu­nista i un inde­pen­den­tista que va per­dre la vida durant els fets del 6 d'octu­bre del 1934 als locals del CADCI de Bar­ce­lona. Tot ple­gat va cons­ti­tuir una fatal demos­tració de fins on pot arri­bar l'afany repres­sor d'un estat que no tolera la lli­ber­tat dels pobles.

La lluita patriòtica, social i cul­tu­ral de Gonzàlez Alba és tot un exem­ple, en el sen­tit que és un model exem­plar. La seva vida i el seu tre­ball infa­ti­ga­ble, més enllà de la seva tràgica mort, hau­rien de ser una ins­pi­ració de labo­ri­o­si­tat, tena­ci­tat i esforç. La nos­tra història –com la nos­tra llen­gua– és una res­pon­sa­bi­li­tat que ningú no prendrà per nosal­tres. Tenim el dret i també el deure de conèixer-les. Però, en fi, si la meva manera d'enfo­car el cas de Manuel Gonzàlez Alba sona massa com un «goig de pro­tomàrtir», com a mínim se'm con­ce­dirà que va repre­sen­tar la pos­si­bi­li­tat de reu­nir en un pro­jecte cohe­rent i repu­blicà les qüesti­ons soci­als i les naci­o­nals. La uni­tat popu­lar va ser la causa de l'inde­pen­den­tisme d'ell i de molts altres. No és una mala lliçó per apren­dre.