Les referències

No són determinants, però sí il·lustratives, les referències. És del tot il·lustratiu conèixer
d'on prové la veta de pensament que alimenta la ideologia dels partits. En el cas del PP, per exemple
i per començar, és l'Estat. Registradors de la propietat (Rajoy), inspectors de finances de l'Estat (Aznar), advocats de l'Estat (De Cospedal, Sáenz de Santamaría)... Els alts càrrecs populars eren abans
alts càrrecs de l'administració. El pinyol del PSOE de Felipe González també procedia de les facultats de dret. Però en aquells anys setanta, ai!, del dret laboralista. I Podemos? Podemos s'alimenta de la universitat. De la Complutense, en el cas de Madrid, i una mica de la de Girona, en el de Catalunya. Molts dels seus dirigents són politòlegs, una nova ciència que tracta la política com una matèria de laboratori. Quan parlen sovint semblen forenses perpetrant l'autòpsia d'una granota. S'ho miren des de dalt, això de la política, sovint amb una certa displicència. I fan servir l'argot de l'ofici, que
els facilita paraules tan curioses com “el relat” o metàfores tan sucoses com les teatrals –“l'escenari”, “els actors”...–. Es fa necessari extraure'n algunes conclusions. Mentre que els advocats laboralistes
del PSOE volien salvar Espanya per a la democràcia,
els alts funcionaris del PP actuen des de l'arrogància
del poder de l'Estat. I Podemos? Sembla que vulguin aplicar a la realitat les teories obtingudes amb el joc
de provetes. Però aquesta és una anàlisi simplista. Un joc de periodista.