Un país nou

Les darreres previsions de creixement del PIB fetes pel govern de l'Estat i d'altres institucions pel 2015, apunten a un 2,4%. Alguns s'han afanyat a deduir que podem donar per conclosa la crisi. Sóc per naturalesa animós i positiu, però haig de dir que el meu estat d'ànim continua sent de neguit i, fins a cert punt, de decepció.

Durant anys, els millors de la primera dècada del 2000, des de la Cecot vàrem denunciar amb insistència que no s'estava aprofitant aquell moment per fer els canvis estructurals que calien per millorar i fonamentar la competitivitat. La crisi viscuda, especialment dura en el període 2008-2013, ens va confirmar el pronòstic i amb cap mèrit, fent de la necessitat virtut i només amb enormes sacrificis per part de la majoria de les empreses i de la ciutadania, es va afrontar aquesta transformació. Dissortadament també han servit per a perpetuar un model econòmic i social que molts considerem obsolet i no vàlid per a fonamentar el progrés personal, econòmic i social. El debat d'alternatives està pendent de fer-se. S'ha executat poc i sense arriscar per homologar el país internacionalment com un dels millors.

Una de les innecessàries derivacions va ser constatar que no milloràvem el nivell educatiu, ni incrementàvem pressupost per a la recerca i el desenvolupament, ni per a la internacionalització, ni es millorava integralment l'eficiència de les administracions, ni s'assumien criteris de retorn en les inversions, ni...

Tampoc es feia la pedagogia escaient per refundar les bases de la competitivitat. No és per atzar que Espanya està en aquesta situació. Per sort, té solució! Fent les coses d'una altra manera. Fent canvis. Eradicant l'immobilisme. Assumint personalment i col·lectivament risc, més risc. I aplicant sempre el recurs més imprescindible: la intel·ligència.

Tots plegats necessitem un país nou. Els empresaris, també. Sabem que el país que tenim no és el país que necessitem i volem. I no volem que es torni a enganyar. No cal prometre despeses –i n'hi ha de molt bàsiques i imprescindibles per atendre– si no hi ha ingressos. Ocupar-se dels ingressos és reconèixer i assumir que cal posar-ho fàcil a emprenedors de negocis i a empresaris perquè concretin amb agilitat els seus projectes. Que les empreses puguin fer el seu rol de cèl·lula mare de l'economia i esdevenir l'epicentre de l'interès de les persones, de la política i de la societat. Certs polítics pensen i actuen com a mals treballadors per compte aliè: l'ingrés no els importa! Sona molt antiquat. Però ho podem corregir. La generació de riquesa, d'ocupació o d'innovació en depèn. I com a resultant, els ingressos fiscals, que es tradueixen en una societat cohesionada i amb benestar. Un cercle virtuós. I, pel degut respecte a les persones, cal orientar els missatges amb realisme: no s'ha de prometre treball sense estudi ni progrés sense esforç.

L'any 2015 tindrà un important caràcter (calendari) polític. Catalunya posarà l'accent en la proposta d'un nou país que encara presenta moltes incògnites per resoldre respecte al seu model. Crec oportú esmentar que un nou país no és garantia de país nou. Els empresaris el volem nou.