Quitances

Qui­tança és un con­cepte econòmic que sona amb força i rep un trac­ta­ment mediàtic hos­til, com si es tractés d'un ele­ment sub­ver­siu. En ter­mes finan­cers es podria enten­dre com a la supressió uni­la­te­ral, total o par­cial, d'un deute. En ter­mes polítics, és con­si­de­rat com a blasfèmia en la religió neo­li­be­ral, que pro­met l'infern –o les fla­mes de la inqui­sició de la troica– a aque­lles soci­e­tats que gosin plan­te­jar una sor­tida de la crisi a par­tir de l'impa­ga­ment d'un deute que, d'acord amb els cri­te­ris d'eco­no­mis­tes orto­do­xos, és impos­si­ble de pagar i que, d'acord amb la lògica dels fets, ha estat cau­sat pel sec­tor ban­cari.

I tan­ma­teix, de qui­tan­ces se n'han produït a bas­ta­ment en els dar­rers anys. I no par­lem dels èxits econòmics recents d'Islàndia el 2009, Equa­dor el 2007, o l'Ale­ma­nya Fede­ral el 1953, sinó de la qui­tança silen­ci­osa actual. Alguns exem­ples: els mes­tres, en els dar­rers cinc anys, han vist reduït el seu salari anual en un 25%. Amb la reforma labo­ral, alguns sec­tors han vist min­var el poder adqui­si­tiu en pro­por­ci­ons encara supe­ri­ors. Pit­jor encara, mili­ons de per­so­nes que han per­dut la feina i ja no dis­po­sen de cap ingrés, poden ava­luar la seva qui­tança en un 100%. És més greu quan hi afe­gim l'incre­ment dels impos­tos, sobre­tot indi­rec­tes, a banda de la degra­dació de les con­di­ci­ons de tre­ball. També cal incloure-hi les pèrdues patri­mo­ni­als –amb una política de des­no­na­ments i lleis hipo­tecàries dis­se­nya­des per governs sàdics i legis­la­dors cínics– o un espoli orga­nit­zat d'estal­vis popu­lars a par­tir de pro­duc­tes finan­cers tòxics. Això ha arri­bat al punt d'una epidèmia –deli­be­ra­da­ment oculta­ de suïcidis, i en molts casos, amb endeu­ta­ments de per vida, a una con­demna perpètua a la clan­des­ti­ni­tat econòmica, car molts dam­ni­fi­cats es veuen empe­sos a l'eco­no­mia sub­mer­gida per evi­tar con­ti­nuar pagant als bancs. En altres ter­mes, hi ha hagut una qui­tança mas­siva. Una qui­tança con­tra la ciu­ta­da­nia, una qui­tança asimètrica en què els més pobres i fràgils han pagat des­pro­por­ci­o­na­da­ment una crisi finan­cera, i que ha tin­gut com a visi­ble con­seqüència l'enri­qui­ment immo­ral d'un 1% que, com asse­nyala un informe recent d'Oxfam, con­tro­larà la mei­tat de la riquesa glo­bal l'any vinent, fet que ens porta a una crei­xent cas­tració de la democràcia.

Tan­ma­teix, el plan­te­ja­ment de sor­ti­des rao­na­bles de la crisi és con­tes­tat pels por­ta­veus del poder com si es tractés d'una imper­do­na­ble heret­gia. L'ortodòxia econòmica és irra­ci­o­nal i fa ser­vir un llen­guatge religiós. Ja se sap, mol­tes reli­gi­ons esde­ve­nen con­junts de cre­en­ces que fan ser­vir la por a l'infern per mode­lar el com­por­ta­ment col·lec­tiu, men­tre que no repre­sen­ten altra cosa que la jus­ti­fi­cació d'una estruc­tura de poder que ten­deix a jus­ti­fi­car metafísica­ment un deter­mi­nat statu quo. En els moments de crisi, quan un ordre injust es veu qüesti­o­nat, els sacer­dots econòmics ten­dei­xen a actuar amb fana­tisme. És així com la crisi del 2008 s'ha traduït en una res­posta política que podríem qua­li­fi­car de giha­disme finan­cer, en què s'ha accen­tuat la cor­rupció i s'han cri­mi­na­lit­zat els herètics movi­ments soci­als, de la mateixa manera que s'ha redo­blat el rigor de l'aus­te­rocràcia germànica o el tali­ba­nisme econòmic d'ins­ti­tu­ci­ons com l'FMI.

La rea­li­tat és que el feu­da­lisme, fona­men­tat en la pro­pi­e­tat de la terra com a font de poder, ha estat subs­tituït con­tem­porània­ment per la riquesa finan­cera, és a dir, el con­trol de la cre­ació i regu­lació dels diners pels bancs. De la mateixa manera que les revo­lu­ci­ons pas­sa­des tenien la con­signa de “la terra per a qui la tre­ba­lla”, avui qui opta per la justícia social es veu empès a exi­gir la col·lec­ti­vit­zació i el con­trol ciu­tadà dels diners. Això vol dir, ras i curt, el con­trol ciu­tadà de la banca, i l'esta­bli­ment d'una renda mínima acom­pa­nyada d'uns ingres­sos màxims, una soci­a­lit­zació dels meca­nis­mes de la cre­ació i dis­tri­bució dels diners i la impo­sició d'un límit patri­mo­nial rao­na­ble. No hem d'obli­dar que els diners (que en l'eco­no­mia moderna són gene­rats per la banca pri­vada a par­tir del deute) no dei­xen de repre­sen­tar un valor de canvi per béns i ser­veis, de manera que només una radi­cal dis­tri­bució d'aquests és el que pot des­truir el fona­ment de poder il·limi­tat de les elits extrac­ti­ves locals i glo­bals res­pon­sa­bles de la des­trucció dels drets de la ciu­ta­da­nia. Cal pro­ce­dir a una qui­tança, no tant del deute com del con­trol i el mono­poli del poder de qui avui deter­mina la desgràcia col·lec­tiva.