Viure sense tu
La tempesta
La tempesta la tenim al cap. La tempesta que enxampa el rei Lear en la seva travessia de dolor la tenim tots al cap. I jo la tinc al cor. Tinc el cor robat per aquest Lear de Núria Espert, que fa al Lliure, un d'aquells muntatges signats per Lluís Pasqual que marcaran no només la temporada teatral. He tornat a plorar d'emoció davant l'espectacle, perquè, capgirant una de les frases d'aquest text de Shakespeare, l'art està per damunt de la natura. El dia que la vaig veure, tenia davant per davant el president Maragall, i el cabell blanc de Lear se'm barrejava amb el seu. Potser era part de l'efecte mirall sobre el nostre present que també exerceix l'obra. “Les togues i els abrics de pell ens ho amaguen tot”, deixa anar el rei. Aquest rei que destrossa el seu regne en només un instant d'ira per l'amor decebut per Cordèlia, una de les seves tres filles. Amor i desamor. Dins nostre hi ha l'amor, però també la crueltat, la indiferència, la vilesa. Un amor de pares i fills, i no només. L'amor de tota mena. Salvant el pas del temps i els escenaris, al Romea, el mateix destí tràgic també sembla marcar la Fedra de Racine. Aquella gràcies a la qual vaig connectar amb Modest Prats, que es despertava a la nit amb la solució per acabar de polir la traducció d'un alexandrí. Engrescat, Modest explicava que a França puges algú que fa autoestop i et recita la Fedra com si res. L'han mamat. Aquí tenim de nou l'oportunitat de fixar-nos en el vers gràcies a una altra Fedra, el somni d'Emma Vilarasau i Sergi Belbel. Fedra, sota aquest impressionant sol que lluu al Romea, però que també allotja una altra tempesta. El foc del desig que crema Fedra. De nou l'amor i la seva capacitat de consumir-nos i enlairar-nos per damunt de la norma i els elements. L'amor prohibit, la passió que ens encega i ens torna bojos. Els mateixos que guien a la desfeta Lear, que es pregunta si hi ha alguna llei que expliqui la duresa de cor. El poeta W.H. Auden, estudiós de l'obra de Shakespeare, deia que “no podem triar qui som lliures d'estimar”. Ja és això.