Derivades de Grècia
La victòria de la Coalició d'Esquerra Radical (Syriza) a Grècia tindrà un llarg recorregut. Tant si és per celebrar el triomf sobre les polítiques d'austeritat imposades per la Troica i per la senyora Merkel com si és per comprovar com els problemes creats en un país són
singularíssims i de difícil exportació. L'efecte dominó al sud d'Europa, en tot cas, no serà ràpid ni tampoc es produirà amb la concatenació de convulsions profundes com les que s'esdevingueren als països del Magrib ara fa quatre anys.
El que ha demostrat la victòria d'una esquerra radical a Grècia és l'evidència de la separació entre els partits polítics clàssics i tradicionals i una ciutadania que s'havia empobrit i havia perdut l'esperança de sortir del pou en què caigué en començar la crisi l'any 2008. La desfeta de Nova Democràcia de Samaràs és prou eloqüent. Però l'ensorrament del Pasok, el partit socialdemòcrata que havia governat alternativament amb els conservadors des de la caiguda de la dictadura, ha estat estrepitós. Per primera vegada en un país europeu després de la guerra guanya clarament una força que està a l'esquerra de la socialdemocràcia. Els comunistes no ho aconseguiren enlloc, ni a Itàlia, on la pugna amb la democràcia cristiana va ser ferotge durant anys. Encara que és improbable el contagi a altres països europeus, és un referent per a les esquerres, que, tret de França i Suècia, no governen enlloc.
Un altre fenomen rellevant és l'ascens fins a la tercera posició del partit d'extrema dreta Alba Daurada, que té connotacions feixistes. Aquest fet sí que té complicitats en gairebé totes les democràcies europees. La força del Front Nacional de Marine Le Pen a França és una evidència prou significativa. A les eleccions europees l'extrema dreta fou la força més votada pels francesos. En el cas de Suècia, l'extrema dreta xenòfoba aconseguí 49 escons en les eleccions del setembre i va estar a punt de fer caure el govern socialdemòcrata, que no va aconseguir aprovar els pressupostos perquè els Demòcrates de Suècia s'aliaren amb els conservadors per tal de fer caure un govern que feia dos mesos que era al poder. Finalment, aconseguiren redreçar la situació fent un pacte de gran coalició que ha de durar fins a l'any 2022. El mateix passa a Gran Bretanya amb l'UKIP, el partit xenòfob dirigit per Nigel Farage, que amenaça la victòria dels conservadors de David Cameron el proper 7 de maig. Les manifestacions cada dilluns a Dresde per part de Pegida, Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident, inquieta la gran coalició que governa a Berlín. A Àustria, Holanda, Dinamarca i Hongria la dreta extrema es manté i creix gradualment. A Espanya no sembla que tingui futur parlamentari perquè està integrada i camuflada en el Partit Popular des de fa molts anys.
La victòria de Syriza, per tant, és un desafiament a l'estabilitat que havien protagonitzat els dos grans partits de centredreta i centreesquerra. Els grecs ho han decidit així i hauran de confiar en els encerts del nou govern. Confirma també un fenomen general a Europa de grups cada vegada més compactes que fan de la xenofòbia i l'odi, a l'altre, a l'estranger, un dels seus senyals d'identitat.
El deute amb Europa no ha fet canviar l'opinió de la Troica ni de la senyora Merkel. Però la nova situació obligarà a negociar per part de tots. Primer perquè Grècia no pot pagar en molts anys el deute contret i segon perquè deixar caure Grècia de la zona euro seria molt perjudicial, desestabilitzador, per al conjunt dels països que mantenen la moneda única. Algun tipus de quitança o ajust del deute a llarg termini serà inevitable. La història europea és plena de condonacions de deutes com a conseqüència de guerres o tractats. Alemanya en té una experiència dolorosa que començà amb les feixugues reparacions de la Gran Guerra.
Una majoria de grecs han volgut demostrar que la política no està sempre sotmesa a l'economia. El nou govern sap que davant el gegant de la Unió Europea no podrà plantejar una batalla oberta. Però pot seguir les regles comunitàries i fer entrebancar decisions en què es necessita unanimitat. En els primers gestos simbòlics del nou govern hi ha hagut un atansament a la Rússia de Putin. Per raons polítiques, econòmiques, culturals i religioses. El Kremlin jugarà totes les cartes de la baralla en un intent per plantejar una nova guerra freda amb Occident. La guerra oberta a l'est d'Ucraïna és el símptoma més clar de la política exterior de Moscou per no deixar-se atemorir per Europa ni per Estats Units. Per aquestes raons no li convé a la Unió Europea obrir una confrontació amb Atenes. El deute té solucions a mitjà i llarg termini. Que Grècia s'apartés d'Europa seria una catàstrofe per als grecs i també per als europeus. França i Alemanya coneixen prou bé les dimensions negatives del deute en les seves històries respectives al segle passat.
