Nou ordre europeu (i II)

Del segle XVII al XX, el Regne Unit es manté sempre separat de la política europea continental amb l'únic objectiu de preservar l'equilibri de poder, és a dir, que primer França i després Alemanya no consolidessin la seva hegemonia en detriment de la resta d'estats. El Regne Unit va participar en guerres a Europa però sempre en l'aliança més feble contra la potència dominant del moment. Ser la primera potència marítima i colonial li permetia una involucració a Europa no essencial per als seus interessos si es mantenia l'equilibri de poder. Aquest es podia trencar, bé per la força creixent de la potència dominant o per l'entrada de nous estats que volien integrar-se entre els grans. Les dues qüestions, el creixement del poder de França i la incorporació de Prússia com a potència europea, es varen resoldre satisfactòriament en els segles XVII i XVIII pels equilibris derivats de Westfàlia. La total involucració britànica a les guerres de 1914 i 1939 es deu a l'agressiva hegemonia alemanya. Era tot o res.

L'experiència russa és diferent. La combinació de la brutalitat dels mongols que envaeixen Rússia al segle XIII i la necessitat d'un poder autocràtic i sense límit per mantenir unit un estat, que creix 100 000 km² cada any des del segle XVI al XX i és ara el més extens del món, converteix la política russa en una permanent guerra contra qualsevol estat que pugui amenaçar la seva integritat. Rússia s'europeïtza amb Pere el Gran, que funda Sant Petersburg i importa tecnologia, indústria i formes de comerç occidentals, però Rússia continua representant “la disciplina europea suportant la tirania asiàtica”. Aquest poder absolut del tsar, més tard del Partit Comunista i ara del president Putin, és reconegut com a necessari per una població dominada per un estat poderós que “no pot ser d'altra manera” si ha d'evitar la seva pròpia desintegració. Malgrat aquest poder, Rússia sempre es manté en relació amb Europa en uns límits que no volen transcendir els del respecte dels estats europeus malgrat en ocasions la seva clara superioritat econòmica i sempre demogràfica i territorial. De fet a la guerra de Rússia i Prússia al segle XVIII les tropes russes arriben a les portes de Berlín, que no envaeixen perquè el nou tsar, amic i admirador de Frederic II de Prússia, ho impedeix. El mateix passa després de la derrota de Napoleó quan les tropes russes, més de 150.000 homes, arriben a París. El tsar Alexandre III, vencedor de Napoleó, pacta al Congrés de Viena al 1815 l'equilibri de poder. Metternich va dir d'ell: “És massa feble per l'ambició política i massa fort per la simple vanitat.” Fos com fos, va respectar els compromisos del Congrés de Viena malgrat ser l'estat més fort i el causant directe de l'etapa post-Napoleó.

És al 1870 quan Prússia, que provoca França a declarar-li la guerra i la derrota, forja per primera vegada la unitat alemanya i converteix inevitablement l'imperi, el Reich, en la primera potència europea. En els 250 anys que van des de Westfàlia a la unificació alemanya els estats germànics no havien estat mai units. Des de la unificació alemanya fins al 1945 el Reich provoca dues guerres civils europees, 1914 i 1939, que destrueixen el continent i causen 85 milions de morts, dels quals 40 milions van ser russos. Des de 1990 Alemanya torna a estar unida i constitueix el primer poder europeu. És, de fet, qui exerceix, en una Europa encara embrionària com a poder en l'àmbit mundial, un poder dominant perquè no hi ha cap equilibri constitucional europeu que el pugui contrarestar. És aquest el canvi més substantiu en la política europea en els últims 50 anys.

Dels tres camins que té Europa com a poder regional d'àmbit mundial, l'Aliança Atlàntica amb els EUA, constituir-se com a poder independent neutral o associar-se tàcitament amb un poder mundial no-occidental, Xina, Índia (?) per completar a través de la tecnologia, la ciència i la cultura la que podria ser la nova primera força econòmica i política del món, sembla que per resoldre els seus propis desequilibris interns només l'aliança amb els EUA és la resposta, però com sempre li cal una entesa amb Rússia. Henry Kissinger diu: “Europa, que va tenir el quasimonopoli per definir l'ordre mundial fa un segle, està en perill d'aïllar-se del món, de no comptar per res, per haver confós els problemes de la seva construcció interna amb els seus últims interessos geopolítics.”

Europa bascula entre un passat que intenta superar, ja no li val, i un futur que no sap definir.