Segles d'ambaixadors
La llegenda més gran del segle XI i XII a Occident era l'existència d'un gran rei asiàtic, el reialme del qual no es podia identificar, era tan poderós que setanta altres reis li retien homenatge. El seu carro era tot de pedres precioses, quan entrava a la batalla el precedien tretze creus i els seus exèrcits eren tan innombrables com les estrelles. Josep Vallverdú encara escrivia, el 1969!, que era descendent dels Reis Mags que adoraren l'Infant Jesús, i era cristià. Els croats que tornaven de Terra Santa explicaven meravellats del seu poder immens, i encara més, que aquest brillantíssim monarca de l'Àsia es delia per entrar en contacte amb Roma, el sant Pare i fer amistat amb els prínceps catòlics.
Al seu reialme no s'hi podia arribar perquè estava envoltat d'altes muntanyes. Aleshores el coneixement de la geografia era molt incert, se li començà a donar el nom de Preste Joan de les Índies. El venecià Marco Polo, en redactar els seus viatges en el darrer terç del segle XIII, desféu la llegenda. Els únics molt poderosos a l'Àsia eren els mongols. A poc a poc hom identificà la Terra del Preste Joan com a Abissínia. I era cert, molt poderós, cristià i envoltat de muntanyes i d'infidels.
Les nostres ambaixades, en el temps en què el destí col·lectiu era presidit per uns monarques propis, ens van dur Mediterrània enllà. Vull destacar una ambaixada en la qual els catalans vam ser pioners. Alfons el Magnànim hi envià tres ambaixades, en la primera el confessor del rei i un mercader, i el Negus, l'emperador d'Etiòpia escrigué al nostre rei instal·lat a Nàpols. Jo mateix he pogut consultar a l'Arxiu Nacional d'Addis Abeba les cartes enviades, hi hagué projectes de tota mena. Econòmics i comercials, matrimonials i d'aliances per enfortir-se mútuament. L'avenç islàmic i la caiguda definitiva de l'imperi bizantí estroncà tota relació política. Serien els portuguesos al segle XV el primer país navegant i descobridor vers el seu camí a les Índies els qui inicialment s'instal·larien en comerç a Etiòpia. Per ells sabem que encara hi havia la presència de comerciants catalans quan els lusitans hi arribaren.
Abissínia amb or i plata, fins avui tremendament rica i pobra alhora, molt podríem dir dels nostres contactes consulars a tota la Mediterrània, amb l'imperi turc i amb les potències del moment. Per cert, mentre en aquella època el regne de Castella no arribava a Granada, la Confederació catalanoaragonesa mai no havia oblidat el somni de Jerusalem. Seria així fins al 1714, quan la violència del ja Regne d'Espanya aboliria a sang i foc la nostra presència al món llarg i estès.
En el procés acordat per les forces sobiranistes d'anar a crear un Estat propi, el govern de la Generalitat ha fer realitat la presència política, via delegació, de Catalunya als països clau per a la nostra projecció econòmica, política, social i humana. Els nous delegats a Itàlia i Àustria s'afegeixen als existents a Brussel·les, Washington, París, Londres i Berlín, i encara la representació catalana, en formes prou diverses, arreu del món. Segueixen de manera natural i ben lògica el que teníem i els Borbons i governants espanyols ens prengueren per “derecho de conquista”.
Qui ha viatjat una mica pel món sap que les ambaixades espanyoles massa sovint són inoperants per als interessos econòmics catalans. Ja no parlem dels culturals i lingüístics, en què massa sovint són bel·ligerants i contràries. Fer un Estat és també ser presents als llocs que cal, un pas en ferm gràcies al pacte CiU i ERC i la mirada d'acceptació dels partits que també vetllen de debò pel país, IC i CUP. I en espera d'un socialisme català lliure del PSOE.
