La venjança

Cap a finals del 1713, i davant les difi­cul­tats que tenien les tro­pes borbòniques per acon­se­guir la plena con­questa de Cata­lu­nya, el duc de Pòpuli (que Satanàs el tin­gui sem­pre a la fossa de l'infern) adopta una nova estratègia per com­ba­tre els grups o esca­mots que es resis­tien a l'ocu­pació. Aquesta maqui­nació va con­sis­tir a crear una xarxa d'espies i con­fi­dents que havien d'infor­mar de la iden­ti­tat dels llui­ta­dors que s'ama­ga­ven per masos i viles, i dels movi­ments d'insurgència que pogues­sin detec­tar.

Com ja és cone­gut, Josep Riera de Vall­fo­gona del Ripollès, antic amic i patri­ota que havia llui­tat colze a colze amb Fran­cesc Macià i Ambert, més cone­gut com a Bac de Roda, en el cos de l'exèrcit que manava Rafael Nebot, va can­viar de bàndol. Josep Riera, pot­ser per recon­ci­liar-se, pot­ser perquè veia la guerra per­duda, pot­ser per fer mèrits en el nou exèrcit borbònic al qual va anar a raure, va denun­ciar el lloc on s'ama­gava l'heroi de la guerra de Suc­cessió, i el final és per a tots cone­gut: Bac de Roda moria pen­jat a la forca el 2 de novem­bre del 1713. Però el millor d'aquesta història és la sort del traïdor: el Vall­fo­gona, que és el nom de guerra que tenia segons el romanç popu­lar, va morir poc després, el 15 d'abril del 1714 en una topada entre les for­ces borbòniques a les quals s'havia unit i un grup de mique­lets aus­tri­a­cis­tes. Quan es va saber la notícia, uns quants llui­ta­dors del regi­ment d'Ermen­gol Amill van anar fins a la tomba d'en Josep Riera, van desen­ter­rar el cadàver, el van pen­jar a la forca, i el van esquar­te­rar tot seguit per judes. Una versió set­cen­tista de la ven­jança cata­lana. Perquè al cap­da­vall, mal­grat les bar­re­ges i els llus­tres con­tem­po­ra­nis bara­tets que ens han fet dir que som pac­tis­tes i defen­sors de la pau, el tarannà real català és aquest. Tot i la nos­tra capa de pusil·lani­mi­tat i el fac­tor mesell que tant abunda, encara molts tenim a la sang la ira dels nos­tres avant­pas­sats. Ens agrada reben­tar, enge­gar a dida i treure foc i bilis pels quei­xals. I con­ti­nuem fent el mateix, mal­grat que hagin can­viat algu­nes for­mes.

Tot adver­tint El lec­tor que no formo part de cap dels par­tits polítics actu­als i que no jutjo ni pre­jutjo res ni ningú, perquè tam­poc no me'n con­si­dero pas capa­ci­tat, observo amb una certa estu­pe­facció els moments que vivim. Moments que amb pos­si­bles bones inten­ci­ons fem pas­sar davant de la justícia o davant d'una comissió par­la­mentària, un seguit de per­so­na­li­tats a les quals es pot tenir més o menys o cap sim­pa­tia, però que en rea­li­tat tot té pinta de no ser res més que una versió putre­facta de la ira cata­lana. Com que no m'ho he pogut empas­sar, no ho puc pair, encara em dura i el que em durarà, en el moment que tin­gui una mica de poder: ara sabran qui sóc! La hi tinc jurada, ens ho hem de cobrar, ara ho pagarà car... són expres­si­ons que es posen en pràctica cada cop que giren les tor­nes en política i en altres àmbits de la vida labo­ral. I així, doncs, hem de con­tem­plar un espec­ta­cle penós d'indi­vi­dus de dub­tosa impar­ci­a­li­tat, eri­gits en jut­ges de cau­ses pre­sump­ta­ment nobles.

Abans, con­tra traïdors, cara­gi­rats i boti­flers, s'hi actu­ava amb con­tundència i encara avui dia jo seria el pri­mer d'anar a desen­ter­rar els Joseps Riera de torn. Però aques­tes reven­ges de saló con­tra teòrics mal­fac­tors i el poste­rior descrèdit i arros­se­ga­ment públic pel fang entre mit­jans de comu­ni­cació i la xarxa plena d'igno­rants que gar­len massa, és d'una vilesa tan o més grossa que la mateixa traïció.

Si són cul­pa­bles, que la paguin. I si no, que es repari el mal que es fa. I compte que, en lloc de jut­jar un Josep Riera, pot­ser no esti­guem jut­jant un Bac de Roda. Des de ja fa un gra­pat d'anys tenim uns quants objec­tius molt desen­fo­cats.