Abandonats

Refu­gi­ats en un espai tan poc aco­lli­dor com un túnel, cami­nant, morts de fred, a través d'un pai­satge tan bell com deso­lat, cla­vats en una cara­vana inter­mi­na­ble de vehi­cles con­ge­lats i, tots ells, tras­bal­sats per la des­a­gra­da­ble sen­sació d'aban­do­na­ment i per aque­lla bar­reja d'indig­nació i des­con­cert que mai saps qui­nes deri­ves pot empren­dre. Parlo, és clar, dels efec­tes de la nevada d'aquesta set­mana i de la gent atra­pada a les car­re­te­res, però també podria estar des­cri­vint la crisi. És així com se sen­ten gene­ra­ci­ons sen­ce­res de congèneres, acla­pa­ra­des per les cir­cumstàncies climàtiques adver­ses i con­dem­na­des a la intempèrie. La mete­o­ro­lo­gia i el capi­ta­lisme tenen aques­tes coses, però la res­pon­sa­bi­li­tat en relació amb el model econòmic i els vents con­re­ats i des­en­ca­de­nats pels déus de la política que conei­xem és molt més òbvia, molt més lace­rant. La meva amiga Cris­tina té una greu lesió que li impe­deix seguir exer­cint la docència. Passa bona part del dia al llit, atapeïda de medi­ca­ments que li gene­ren una certa con­fusió, camina amb difi­cul­tat i si es manté més de dos minuts dreta el dolor la tra­vessa. Li aca­ben de dene­gar la inva­li­desa abso­luta. Ella diu, amb amar­gor, que perquè és massa jove, que no són raons mèdiques sinó pres­su­postàries, que els matei­xos met­ges del tri­bu­nal en són cons­ci­ents, que ara se la con­si­dera una des­pesa a reta­llar, un luxe que la soci­e­tat del benes­tar no es pot per­me­tre. Em parla dels poli­cies joves, atlètics i vigo­ro­sos del cas 4-F als quals es va con­ce­dir la inva­li­desa que a ella se li nega per il·lus­trar les obs­ce­ni­tats d'un greuge com­pa­ra­tiu que ho és des d'uns quants punts de vista. Aquesta és una soci­e­tat fra­cas­sada i no ha estat per les fata­li­tats de la mete­o­ro­lo­gia sinó per les deci­si­ons polítiques que ha que­dat tanta gent a la intempèrie i que expulsa gene­ra­ci­ons sen­ce­res i les con­vida a tren­car el con­tracte social. La dels que com la Cris­tina tenen uns 30 o 35 anys, fins i tot quan tenen bona salut, ha estat trac­tada amb par­ti­cu­lar cinisme. Fills d'un cert benes­tar, van enten­dre que calia for­mar-se, van res­pon­dre a la crida de la uni­ver­si­tat i van creure que havien d'esde­ve­nir la millor versió d'un mateix. Ara, diu ella, està rode­jada de pre­ca­ri­e­tats. Ami­gues amb lli­cen­ci­a­tura i pre­mis lite­ra­ris sense feina, engi­nyers amb tas­ques de res­pon­sa­bi­li­tat que tre­ba­llen sense cobrar o cobrant sous mise­ra­bles, gent pre­pa­radíssima, amb idi­o­mes i màsters, que des­ti­nen totes les ener­gies a la lluita per la super­vivència, actors, dra­ma­turgs, poe­tes bri­llants i reco­ne­guts, dedi­cats al funam­bu­lisme econòmic. Si el nos­tre model social tracta així a qui hau­ria de ser refe­rent i estímul, què ens deu estar espe­rant en el futur? Tant amb for­mació com sense, o amb salut o sense, tenim diver­ses gene­ra­ci­ons que bus­quen la sor­tida amb el fred cla­vat als ossos i moltíssima gent aban­do­nada pels camins; col­pits per les lleis més dures i més inso­lidàries del nos­tre model social. A qui pot sor­pren­dre que es pro­cla­min anti­sis­tema o siguin par­ti­da­ris de la frac­tura, si ha estat l'ortodòxia i la pre­sumpta sen­sa­tesa el que ens ha por­tat on som.