A la soca del poder

El món és una mica més bèstia del que es pensen la majoria dels benpensants. I si no, que li ho pregunten a Juan Carlos Monedero. O als que el volien votar en les pròximes eleccions. Angelets. O al seu partit, que ha fet la formació de la tortuga protegint-lo quan han sabut que havia fet una complementària a la declaració de la renda de l'any passat. O a Albert Rivera, que es va veure obligat a prescindir de Jordi Cañas per una falta menys descarada. El món és com és i no funciona bé. Enlloc. El que passa és que funciona millor a Dinamarca que a Catalunya, i a Catalunya que al Senegal. Però tots, és clar, voldrien viure com a Dinamarca pagant els impostos que es paguen al Senegal. El món i nosaltres som així, senyora. I una cosa que no ha canviat és la tranquil·litat que dóna el poder. A l'ombra del més fort tot són festetes. Els més fràgils mengen sols. Si mengen. I el més fort és l'Estat, encara que tingui alguns franctiradors que actuen al seu aire. Molts no viuen gaire per comptar-ho. Encara més, a Espanya. Per això, aquests dies, Jordi Pujol, Josep Maria Bartomeu, Josep Lluís Núñez, Leo Messi i molts altres deuen haver-se fet una reflexió amarga. Els hauria passat el que els ha passat si fossin la infanta Cristina, Emilio Botín o Florentino Pérez? Sí, és cert que també hi ha Jaume Matas, Carlos Fabra i Iñaki Urdangarin, però això són peons prescindibles. Pujol, Bartomeu o Núñez són torres i alfils. Molts catalans reneguen dels poders. El poder sap que sempre els pot acollonir.