Magdalena

Em declaro incapaç de poder fer bé qual­se­vol feina d'atenció al públic. I en bona part és perquè em sem­bla que reque­reix un caràcter que no tinc o que no em veig amb cor d'exi­gir-me. Poques coses em sem­blen tan lamen­ta­bles com que per­so­nes que fan fei­nes de cara al públic no et diguin ni bon dia o no s'interes­sin mínima­ment pel que vols, per no dir altres coses pit­jors. I alhora poques coses em sem­blen tan agra­da­bles com ser atès per per­so­nes a qui els agrada la feina que fan. Hi ha gent, a més, que té un caràcter natu­ral per tenir el punt just d'ama­bi­li­tat, i sol coin­ci­dir amb la gent que té més conei­xe­ment de la seva matèria. Guardo a la memòria com a experiències ino­bli­da­bles haver-me com­prat unes ulle­res en una òptica de Girona o haver men­jat en deter­mi­nats res­tau­rants, fins i tot més enllà del men­jar. Hi ha per­so­nes que fan tan bé la seva feina de cara al públic que em sem­blen tan admi­ra­bles com ho poden ser un metge abne­gat, un mes­tre voca­ci­o­nal o un fle­quer que estima el pa.

Dime­cres pas­sat fins i tot em vaig emo­ci­o­nar amb la Mag­da­lena. Tor­nava de Girona per l'auto­pista i vaig sen­tir al Versió RAC1 d'en Toni Clapés el seu tes­ti­moni. La Mag­da­lena tre­ba­lla a l'hotel del Bruc i ja havia tru­cat al matí al pro­grama d'en Jordi Basté per dema­nar que una màquina de treure neu passés per la zona del Bruc. També va expli­car que estava sola amb un cui­ner a l'hotel per aten­dre tota la gen­tada que volia treure's el fred i la gana acu­mu­lats al col·lapse de l'auto­via i el túnel del Bruc per la nevada.

En Marc Serra va aga­far el relleu a la tarda i va esbri­nar més quina era la situ­ació. La Mag­da­lena va expli­car que havia arri­bat a l'hotel a peu per la neu després d'haver hagut d'aban­do­nar el cotxe al mig del col·lapse, perquè el noi del torn de nit els havia avi­sat que només feia que arri­bar gent que volia pren­dre alguna cosa calenta. Un cui­ner també va arri­bar a peu des del Bruc i ells dos, i després dos tre­ba­lla­dors més, van inten­tar satis­fer les neces­si­tats de tot­hom que arri­bava a l'hotel i dels cli­ents que ja hi eren. I ella encara va tenir temps per arri­bar fins on tenia el cotxe i apar­tar-lo perquè no fes nosa quan passés la màquina de treure neu. Sense quei­xar-se de la fei­nada que els havia cai­gut a sobre ni dels com­panys que no havien pogut arri­bar. Una joia de noia. Com també es pot com­pro­var en els comen­ta­ris que hi ha a la xarxa de les pare­lles que s'han casat a l'hotel, ja que la Mag­da­lena n'és l'encar­re­gada. Si teniu uns minuts, val la pena que recu­pe­reu el seu tes­ti­moni ara que es poden sen­tir els pro­gra­mes a la carta. Jo m'he recon­ci­liat amb una feina que em sem­bla difícil i que quan es fa ben feta té molt de mèrit.