Sánchez- Camacho

Ja em per­do­na­ran que uti­litzi un llen­guatge massa col·loquial per dir que Alícia Sánchez-Camacho és una dona que té pebrots. Valenta i ambi­ci­osa, va ater­rar el 2008 a la pre­sidència del PP, un autèntic ves­per d'on uns mesos abans havia sor­tit dis­pa­rat Josep Piqué, i allà es va ins­tal·lar. Amb el punyal a la mà. Com defen­sar-se si no? Ha lide­rat el par­tit, ha jugat en tota mena de ter­renys, els millors i els pit­jors. S'ha entau­lat en dinars difícils de pair dis­po­sada a reme­nar entre llençols i misèries con­ju­gals de per­so­nat­ges sinis­tres. S'ha de tenir estómac. I resistència. Molts polítics s'han tren­cat amb molta menys pressió que la que ella ha hagut de supor­tar arran del dinar de La Camarga. I aguanta. Encara que molts la veuen més amor­tit­zada que les mara­ques de Machín. És un per­fil de dona que es repe­teix al PP –per cert, el par­tit amb més lide­ratge femení–, des de Soraya Sáenz de San­ta­maría i María Dolo­res de Cos­pe­dal fins a la incom­bus­ti­ble Espe­ranza Aguirre.

Dilluns, però, Sánchez-Camacho va come­tre una nova i greu pati­nada al Par­la­ment. Massa errors. Falta de coherència i con­sistència, demagògia, agres­si­vi­tat exces­siva –que, per cert, con­ta­gia també a Artur Mas–, fins i tot ira –com ho demos­tra el “no et fot!” que li va enxam­par el micròfon en la segona inter­venció–,... Va tenir l'estra­nya habi­li­tat de girar en con­tra seu allò que havia de ser una ope­ració de des­gast mas­siu del pre­si­dent. Men­tre l'hàbil Albert Rivera aflui­xava els ten­sors, Camacho va tan­car els ulls, va ser­rar les dents i va prémer l'acce­le­ra­dor, com si en comp­tes de repli­car a Mas amb argu­ments l'hagués d'atro­pe­llar. Ningú pot negar que té pebrots. El pro­blema és quan dones que es dedi­quen a la política que­den blo­que­ja­des per aquests tòpics mas­cu­lins dis­fres­sats de ver­dura. Senyora Camacho, no n'hi ha prou amb tenir pebrots.