Ni un milió

Hi ha un detall de la polèmica sobre la llista Falciani que crec que no mereix passar desapercebut: és també la història d'una batalla ferotge entre bancs per la clientela. Crua.

Pel que se sap de l'operativa, el banc arribava a oferir fins i tot els serveis personals d'un empleat que es desplaçava a la ciutat de l'impositor i, com si fos un correu del tsar, li explicava de viva veu com tenia els seus comptes. Ni correus electrònics, ni telefonades, ni res que es poguera controlar.

Dic això per explicar que el servei era, si se'm permet l'adjectiu, exquisit. I vostès diran que ho pagaven els clients amb els seus milions, però és ací on em sorprenc jo. Hi havia clients, l'advocat Dexeus per exemple, que no arribaven a tenir ni un milió d'euros a les caixes de Suïssa.

És evident que per a gairebé tots els lectors i per a tots els que escrivim en aquest diari un milió d'euros és una xifra desorbitada. Però no ho és per als grans taurons financers, les estrelles de la Fórmula 1 o les cantants d'èxit. Entenc que el HSBC volguera capturar aquestes fortunes, però anar a caçar gent que dipositava menys d'un milió? Què denota això? Denota cobdícia, segurament, però sobretot competència. Per al HSBC sembla que no hi havia client petit a l'hora de portar a terme aquestes pràctiques que ara han estat destapades. Segurament perquè aquestes pràctiques fraudulentes eren en definitiva el seu esquer, el seu avantatge competitiu …lògicament contra els seus competidors.

El capitalisme pot arribar a ser així de bèstia. Pura competència, sense res que la puga aturar. La llei de la selva.