Terrors

Ni dor­mint deixa el cer­vell de fer la seva feina i, a vol­tes, ens pre­senta l'essència dels ter­rors més íntims en for­mats més o menys sur­re­a­lis­tes. En els mal­sons recur­rents hi hau­ria, diuen, el catàleg de les nos­tres pors. Un clàssic d'aquest reper­tori és el de que­dar-se en blanc en una situ­ació de pro­ta­go­nisme. Per això em sem­blen tan admi­ra­bles la gent del tea­tre, que a diferència dels del cinema, sem­pre estan sot­me­sos a aquest test de la memòria i sense pos­si­bi­li­tat de repe­tir la jugada. Com s'ho fan, Déu meu, per recor­dar tan­tes i tan­tes fra­ses? Un enigma! L'actor que se la juga cada nit, en directe i davant del públic, és l'artista suprem, el més apro­xi­mat al tra­pe­zista que fa el salt mor­tal sense xarxa. L'actor viu en la tensió entre la màxima con­cen­tració per­so­nal i l'expo­sició al públic. El gran Fernán-Gómez va dir en alguna entre­vista que no podia supor­tar que la gent el mirés men­tre estava tre­ba­llant. Una deli­ci­osa bou­tade que revela, però, la inten­si­tat essen­cial d'aquesta feina. Només una vegada he vist un actor que­dar-se en blanc. L'obra era un monòleg i la cosa es va esde­ve­nir només de començar. Allò va ser un suplici per a ell i per al públic. Va tor­nar a inten­tar-ho i tam­poc. A la ter­cera, després d'un breu des­cans, ho va acon­se­guir. No puc recor­dar aquell inci­dent sense sen­tir, encara, la fràgil vibració que va acom­pa­nyar la dicció de l'actor fins al final de l'obra, una lleu­gera incer­tesa que dela­tava la mag­ni­tud de l'espant que havia (havíem) tin­gut. En un dels seus vigo­ro­sos lli­bres sobre tea­tre Mar­cos Ordóñez recorda una anècdota en aquesta línia: S'alça el teló. El pro­ta­go­nista és sol damunt de l'esce­nari, una luxosa sala d'estar. L'actor porta un barnús de seda i encén una cigar­reta. Entra el major­dom que porta notícies. La frase assa­jada és: Señor, el conde ha vuelto. Està nerviós i li surt això: Señor, el conde ha muerto. Fa mutis. El pro­ta­go­nista, sol a l'esce­nari, té la mirada per­duda i busca, en va, una frase pos­si­ble... Amb bon cri­teri, Ordóñez titula l'anècdota Ter­ror.