Els Germans Musulmans

Al 1947 un egipci mes­tre d'escola, Hasan al-Banna, va adreçar-se al govern del rei Faruk amb una alter­na­tiva al govern secu­lar, “cap a la llum”. Mode­rat en les for­mes i radi­cal en el fons recu­pera el mis­satge dels Ger­mans Musul­mans. La degra­dació i decadència de la monar­quia pro­oc­ci­den­tal d'Egipte era fàcil de denun­ciar per ine­ficàcia i cor­rupció, la solució per a Al-Banna era que s'havia de tor­nar als prin­ci­pis isla­mis­tes. “L'islam com a política, religió i pràctica social ha estat pro­vat abans amb èxit.” El des­plaçament de l'islam ha d'anar de les naci­ons a l'imperi islàmic. “Al·là pre­gun­tarà als cre­ients què han fet per res­tau­rar el seu regne al món fins que no hi hagi diferències entre els humans perquè tots tin­guin la mateixa fe i prac­ti­quin les matei­xes cre­en­ces.” Al-Banna és assas­si­nat al 1949. L'ideòleg indis­cu­tit dels Ger­mans Musul­mans és, però, Sayyid Qutb, empre­so­nat pel règim de Nas­ser al 1964. “L'estat no pot ser la base de l'ordre i l'orga­nit­zació política perquè els estats són secu­lars i, per tant, no islàmics i, en con­seqüència, il·legals. És només per l'islam que es pot arri­bar a ser lliure...” La no-inter­ferència en els afers interns d'un altre estat “no pot ser tam­poc accep­tada perquè les lle­ial­tats naci­o­nals són des­vi­a­ci­ons de la fe”. És la puresa dels prin­ci­pis, i no l'esta­bi­li­tat, la columna ver­te­bral de l'isla­misme que ha de “regir el nou ordre mun­dial”. Aquesta doc­trina i pràctica política repre­senta una des­vi­ació abso­luta res­pecte dels prin­ci­pis euro­peus basats en la inde­pendència dels estats i l'equi­li­bri de poder ins­pi­rat per la pau de Westfàlia.

La pri­ma­vera àrab comença al 2010. La població pro­testa con­tra l'autocràcia i demana elec­ci­ons lliu­res, democràcia autèntica i governs repre­sen­ta­tius. Occi­dent hi va donar suport, però les for­ces mili­tars i reli­gi­o­ses lli­ga­des al règim sub­ver­tit demos­tren estar més ben orga­nit­za­des que els mani­fes­tants de la plaça Tah­rir. El movi­ment no va ser capaç d'orga­nit­zar una alter­na­tiva de govern i d'ordre polític. La temp­tació d'unir fona­men­ta­lisme i naci­o­na­lisme va aca­bar donant força als de sem­pre, en detri­ment d'un movi­ment ide­a­lista però des­ar­ti­cu­lat.

Moha­med Morsi, líder dels Ger­mans Musul­mans, és ele­git pre­si­dent d'Egipte. Arri­bats al poder inten­ten ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar els prin­ci­pis islàmics a l'Estat i els seus segui­dors inti­mi­den les mino­ries, les dones i els dis­si­dents, pel seu “nou ordre” que ha de ser ins­tau­rat amb pro­fun­di­tat i rapi­desa. No hi ha en els estats islàmics una creença majo­ritària en la democràcia, sinó que es con­si­dera que les elec­ci­ons ser­vei­xen per arri­bar al poder, sense con­trast ulte­rior de l'acció de govern pel poble. És una con­fron­tació amb ven­ce­dors i vençuts i a par­tir d'aquí les regles polítiques de la democràcia ja no s'apli­quen.

Els EUA dub­ten entre segu­re­tat i lli­ber­tat i quan la intenció i volun­tat democràtica de les for­ces a l'opo­sició es posa en qüestió, la forca de la segu­re­tat gua­nya en detri­ment de la lli­ber­tat. Kis­sin­ger diu que igno­rar la segu­re­tat és la lla­vor de la catàstrofe. En defi­ni­tiva, Morsi és expul­sat pels mili­tars i es recons­tru­eix el règim de Muba­rak sense pràcti­ca­ment diferència.

La revo­lució a Síria comença de manera simi­lar. Sem­bla que les for­ces democràtiques volen fer fora el règim dic­ta­to­rial de Bai­xar al-Assad i implan­tar una democràcia. Al 2011 el pre­si­dent Obama l'acusa: “El pre­si­dent no ha estat capaç de con­duir una tran­sició democràtica i ha de dei­xar pas a les for­ces democràtiques...” Quan es pro­posa a l'ONU per Occi­dent una inter­venció mili­tar que esta­bi­litzi el país, Xina i Rússia s'hi opo­sen i el con­flicte s'enve­rina. Aviat queda clar que els bàndols enfron­tats no volen  la democràcia, sinó vèncer l'adver­sari, i es posa de mani­fest l'ajut sec­tari dels poders regi­o­nals amb diners, armes i logística. Aràbia Sau­dita i les monar­quies del Golf, als sun­ni­tes, i Iran, als xiïtes i, per tant, a Assad via Hez­bol·là.

La guerra arriba a un punt mort i dege­nera en catàstrofe amb mili­ons de refu­gi­ats i cen­te­nars de milers de morts. El país té el risc de no sobre­viure. Hi ha zones, la kurda al nord, ja no con­tro­la­des pel govern, i la violència i sec­ta­risme d'EI arriba a nivells de cru­el­tat que dei­xen un ras­tre d'odi i mort difícil d'esbor­rar. Hau­ria estat pos­si­ble a l'inici atu­rar-ho però ara és ja impos­si­ble per la dis­persió de grups, la com­ple­xi­tat del mateix con­flicte i l'esforç mili­tar neces­sari. Cap estat veí, i l'Iraq menys que tots, va actuar amb neu­tra­li­tat. Tots per raons sectàries han atiat el foc del con­flicte.