La Paquita Sais

A Lloret, al veïnat del carrer del Carme, a mitja pujada del Puig, la Paquita Sais Austrich era un referent. Pel procés natural de la vida havien anat desapareixent totes les persones grans de cada família i quedava ella com a representant. Encarnava, doncs, el record de tots els nostres avantpassats i, amb els seus comentaris, ens els feia reviure. Havia nascut el 14 d'octubre de 1912. Ara tenia, doncs, cent dos anys i tres mesos fets. Ens havíem acostumat a saber-la present, a vegades sense veure-la, darrere els vidres del primer pis de la seva casa, encarada al carrer Galceran, i quan hi passàvem pel davant era com si hi parléssim. De vegades sí que hi dialogàvem de veritat, pujant a veure-la o, a l'estiu, quan treia el nas pel balcó i saludava els veïns amb la màxima satisfacció. Quan va fer els cent anys, família i amics li vam organitzar una festassa. “Així que en tinc cent, Joan?”, em preguntava amb una certa picardia. Ella era de les que, si podia, sempre es treia algun any. Però quan va veure que fer-ne cent la feia tan important, ho va assumir. “Em pensava que en tenia noranta-vuit”, deia fent-se la innocent. I jo li contestava: “Noranta-vuit més l'IVA, Paquita.” I reia. La Paquita, orfe de pare de petita, havia viscut intensament la vida pencant de valent. Havia treballat a la fàbrica tèxtil Sayrol, fent de greguista –nom que donaven a les dones que feien anar les màquines anomenades gregues, que cosien les mitges–, havia cosit per als altres a casa seva, a hores de lleure, havia tingut cura d'alguns xalets de gent benestant de la colònia barcelonina, els anava a portar paquets de carn cada setmana a domicili... Es va casar de gran amb un guàrdia civil que va deixar el cos i va acabar posant un bar. Ella també hi va col·laborar activament. Després el bar es va convertir en botiga i encara ara, depassats els cent anys, de tant en tant hi baixava a vigilar, segons deia. Cada vegada que celebràvem un aniversari em preguntava: “I ara què, Joan? Ja deu ser la darrera celebració que faig...” I jo li deia: “Això no se sap mai, Paquita. L'important és anar sumant.” I es quedava amb el somriure al llavi i un punt de nostàlgia i emoció a flor de pell. Nosaltres també ens vam quedar amb l'emoció de l'adéu, ara, quan va morir el 26 de gener, en el moment en què –com sol passar sempre– menys ho esperàvem. Ens havíem promès mútuament que tindríem alguna llarga seguda recopilant els motius de les cases del barri. Ha quedat per fer. Reposi en pau, la Paquita.