Desorientats
No n'hi ha prou amb denunciar, també hem d'enunciar, com diu en Morin. No n'hi ha prou amb recordar la urgència, hem de saber començar i hem de saber narrar i comunicar el que fem. Les grans manifestacions que han acompanyat el procés es narren per elles mateixes, però ara cal mantenir el caliu amb propostes concretes. El president Mas ho va fent i la resta del sobiranisme, a la seva manera, també, perquè encara que ens costi d'acceptar-ho, a tots ens uneix el procés.
Tenim un país per fer i això succeeix molt rarament en la història dels pobles. Tenim tendència a oblidar que les reformes polítiques, socials, econòmiques, educatives o culturals, soles i aïllades, són totalment insuficients. Cal una regeneració del pensament per adequar-lo a la realitat d'avui i que ens permeti reorientar la nostra acció per innovar i viure millor. Ens cal un nou marc de pensament i no l'acabem de trobar. Acabats els grans dogmes, no sabem on som i encara pensem i ens barallem en termes del segle XIX. Com deia Ortega y Gasset, no sabem el que ens passa i just això és el que ens passa.
Informes d'experts, estadístiques, enquestes, sondejos, titulars i opinions han substituït ideologia i pensament. Avui tenen més influència opinadors i tertulians que els intel·lectuals, que tot sigui dit, estan amagats darrere la seva desorientació.
Privats de pensament, només reaccionem als fets immediats, al curt termini. Aquest fet fa possible i normal que dues persones teòricament tan allunyades com són Pablo Iglesias i Ricardo Sáenz de Ynestrillas puguin compartir partit, fet que provoca encara més desorientació, dispersió i, el que és més perillós, resignació. Aprofitem aquesta oportunitat única de debats i combats per repensar-ho tot. Quin model de país volem, no demà, sinó a llarg termini. I quan dic model no penso en termes només polítics, penso en els esforços que han fet països com Austràlia, Nova Zelanda, Corea del Sud o els mateixos Estats Units al moment de la seva independència per imaginar com dur a la pràctica un tipus de societat somiada. Amèrica, per exemple, onze anys després de la seva independència, es va dotar d'una Constitució més preocupada pels valors dels país que per aspectes jurídics. Una Constitució curta, quatre planes més una de signatures, i set articles, clars, breus i entenedors, capaç de generar el consens necessari en una nova nació i que recollís l'entusiasme que va generar la Declaració de la Independència, que parlant de la felicitat com un dret va marcar una gran diferència amb les velles nacions del vell món.
Molts nous estats primer han estat imaginats, s'han consolidat gràcies a aquest somni col·lectiu i han triomfat, almenys en part gràcies a això. Imaginar la independència, el país que volem, imaginar la llibertat, que com diu Vincent Partal la tenim a un pam, si algú no ho fa malbé. Què més podem desitjar com a un poble que fa anys que resisteix?
Construir un nou país és també innovar. No tinguem por al llarg termini, els nostres fills ens ho agrairan, i recordem Walter Benjamin quan deia que no hauríem d'obsessionar-nos en entendre perquè ens transformem i que hauríem de pensar en el resultat final. Per ell era un error intentar entendre les transformacions necessàries en el marc de la nostra realitat present i proposava anar més enllà i entendre com les nostres transformacions modificaran els mapes fins al punt de fer-los irreconeixibles.
Ens estem desconnectant d'Espanya i res tornarà a ser com abans. Com més aviat comencem, millor, i per fer-ho, no cal esperar el 27-S.
