Eustace Tilley

El tret més característic i conegut del setmanari The New Yorker és l'home distingit que ha presidit durant molts decennis les portades del mes de febrer, des de la seva creació, l'any 1925, de manera impertorbable. És també la marca de la casa, “un enravenat cavaller amb un barret de copalta i un monocle”, tal com el va definir el seu creador, Rea Irvin. Altiu, tot i que té els ulls tancats, sembla que mira, a través de les lents, una papallona que vola al seu davant. Aquest personatge, batejat com a Eustace Tilley, de celles marcades, nas punxegut, cabells arrissats, camisa emmidonada i llavis femenins, és la icona més clàssica i identificable del The New Yorker, objecte de paròdies, adaptacions i homenatges.

Les portades de la revista són magnífiques, un exemple de com el disseny intervé en el periodisme, de com l'humor fi pot explicar sovint més coses que no pas el discurs encarcarat i soporífer. L'últim exemple: aquella Torre Eiffel que es convertia en un llapis
amb la punta vermella i tot el terra tacat de sang. Ara, per commemorar
els 90 anys del naixement de Tilley, The New Yorker ha ofert als lectors
–en el número de finals de febrer–
nou variacions sobre el tema del cavaller, una per dècada. Hi ha un home
negre, vestit a la moda, que substitueix el monocle per un iPhone; hi ha una galeria de subjectes en la qual Tilley acaba essent un hipster; hi ha un retrat amb l'interior farcit de papallones; una dona esvelta amb l'aire sofisticat que pinta una papallona amb el rouge de llavis; i tot d'eustaquis corrent rere l'insecte.

El mèrit d'aquests exercicis –autèntiques peces mestres de recreació amb el recurs de la ironia, de la modernitat, del costumisme, de la memòria històrica– va més enllà de la commemoració. Els artistes instal·len les seves obres en la picada d'ullet –home, monocle, barret, papallona– i en el diàleg fructífer amb el passat i la tradició.