Sense Pujol

L'altre dia, mentre seguia la compareixença de Francesc Cabana a la comissió del cas Pujol, pensava en aquella pel·lícula del Quentin Tarantino que es diu Maleïts bastards. Si l'han vist, recordin l'escena en la qual un jueu mata un oficial alemany a cops de bat de beisbol. El catalanisme és massa sòmines per explorar fantasies catàrtiques d'aquest calibre, prefereix indignar-se perquè plou, quan se li pixen a la cara. I és una llàstima, perquè l'art eleva els sentiments, en canvi la frustració provoca ressentiment i xaronisme. Després d'escoltar Cabana era impossible no comprendre el paper que les petites impostures jugaran en la pugna entre Madrid i Barcelona. Pujol i família s'han convertit en una excusa perfecta perquè tothom pugui disfressar d'indignació moral les seves ambicions més fosques. Tertulians, diputats i escriptors creuen que marquen distàncies amb l'expresident i en realitat només demostren fins a quin punt en depenen. Ara es veu fins a quin punt Pujol evitava el conflicte polític directe i descarnat. En el fons, Catalunya no sap encara viure sense l'expresident –i tampoc no en sap l'Espanya autonòmica–. Sense Pujol seria massa evident que la raó d'estat fa rodolar alguns diaris i partits pel pendent del cinisme. Sense Pujol, la Colau i la Ubasart no podrien prometre reformes que no tindran mitjans per acomplir sense la independència. Sense Pujol, les tàctiques del PP i de Ciutadans recordarien massa les que Espanya ha portat a terme els últims segles. Mas també necessita Pujol per envernissar la seva reculada del 9-N amb la causa de la regeneració. I com s'ho faria ERC per marcar perfil davant de CiU si Pujol no marqués una frontera “ètica”? Parlem dels diners de Pujol per no parlar dels diners i de la democràcia que ens roba Espanya. El senyor Cabana hauria d'haver declarat que no diria ni un sol mot sobre el murri del Pujol fins que no es pugui celebrar un referèndum o el poble català no pugui jutjar Sánchez-Camacho i Albert Rivera per col·laboracionisme.