Lectura i engany

Josep Maria Aloy, en un excel·lent, elaborat article al digital El Núvol, examina els dubtosos resultats que sovint s'aconsegueixen als centres de secundària amb les lectures programades, allò que se'n sol dir “lectures obligatòries”. Els professors hi tenen seleccionats uns quants llibres, que solen ser narratius, i que els alumnes han de llegir pel seu compte, resumir, descriure'n els personatges, dir què els sembla del llenguatge emprat, en resum un treball escolar que correspon a aquesta àrea tan singularment important que és la lectura.

A banda la convicció que molts tenim que no hi ha mitjans o estratègia segura per a l'aprenentatge de la lectura en els primers nivells, que fa que els alumnes arribin a secundària poc entrenats i motivats en l'acte de llegir, i suposant encara que la narració a analitzar sigui apropiada a l'edat i nivell general dels alumnes, els treballs que aquests realitzen es desenvolupen de tres maneres:

Un tant per cent petit de la classe llegeix el llibre personalment, l'estudia tal com els han manat i fa els deures complementaris al més bé que pot.

Un tant per cent gran no es llegeix el llibre, cerca a internet les referències a l'obra en qüestió i, espigolant d'ací d'allà, redacta un treball sargit, tot esperant que el mestre o la mestra s'empassi que sí que se l'ha llegit.

Un tercer tant per cent petit, absolutament immergit en la ganduleria ,“copia i enganxa “ allò que internet posa.

Els primers han simplement fet els deures, però vista la situació quasi es mereixen els altars. Els segons són alhora uns trapelles i uns ingenus, perquè han treballat sense treure profit de res, tot el que han fet és infantil; són, però, culpables sense cap dubte. Els tercers són uns barruts amb voravius cínics, i a més a més se separen clarament del vincle amb el professor, perquè tant se'ls en dóna del que els diran i, com veurem de seguida, desafien l'autoritat, fan befa de la cultura i de l'escola.

Perquè ara ve la grossa: Josep Maria Aloy, com a docent i capdavanter estudiós de la lectura i literatura juvenil, ha investigat i descobreix que, passat el fet, els alumnes que en major o menor grau han fet trampa, en presumeixen i comenten la jugada en missatges intercanviats pel mòbil; frases com “espero que tu tampoc l'hauràs llegit”, “menudo rollo”, “la bruixa de la profe es quedarà fotuda”, “Hale a la mierda con tanto comentario”, i altres de més mal gust, han anat d'ací d'allà.

Jo recordo dels meus temps de professor d'institut que quasi mai trobava un alumne que no s'hagués llegit, bé o malament, sol o acompanyat d'un company més espavilat, els llibres recomanats; es veia que alguns no l'havien entès, d'altres que no se l'havien acabat, i els més redactaven comentaris pobres. Calia acceptar-ho, perquè almenys s'havien posat a treballar. És clar que sempre hi ha passotes que, si els fas comentar una foto de l'Acròpolis d'Atenes et diuen que és un munt de runa. Són anècdotes.

Això d'ara és pitjor: desentendre's de la lectura i mofar-se del professor és afiliar-se a una nul·la concepció del valor de la llengua i de la construcció literària. Són gent que no deuen servir per estudiar, perquè tot estudi s'inicia amb la lectura atenta del contingut, baldament sigui una equació. Aquesta trepa de pretesos s'han apuntat només a la consigna de la colla, prefereixen el carrer a l'aula, se serveixen únicament del llenguatge sincopat, abreujat i gens ortogràfic, de les perilloses pantalletes. I la lectura –enyorat Alexandre Galí– no és per menystenir.