Paraules

No és que vinguin eleccions, no; perquè el festival que ens arriba aquests dies, el devessall de promeses, la bóta de sant Ferriol de mida natural que ens porten des de Madrid la tindríem igual. Quan les ments pensants –ehem!– del Partit Popular van determinar que per posar fi al nacionalisme excloent i tancat –que és el nostre, és clar; perquè Espanya no n'ha estat mai, de nacionalista– l'Estat s'havia de fer present a Catalunya, estaven referint-se a la vella estratègia del bastó i de la pastanaga.

El que passa és que el bastó, és a dir, l'amenaça i la por, és ben present; i en els últims mesos n'hem tingut moltes demostracions. I pel que fa a la pastanaga... bé, la pastanaga és imaginària, com sempre ho han estat totes les pastanagues que ens ha venut Madrid. I les poques que ens n'arriben, tot s'ha de dir, les han comprat abans amb la nostra generosa contribució a fons perdut.

Pastanaga imaginària perquè el govern espanyol és especialista a prometre i no complir o fer-ho a mitges. I també a comptar les promeses com si fossin realitats. Ara ens diuen que faran no sé quantes obres per les quals fa anys que clamem. No perquè ens agradi queixar-nos, sinó perquè són obres necessàries per garantir el desenvolupament del nostre país; i, de retruc, el d'Espanya, tot s'ha de dir.

Doncs bé: en ocasions anteriors, el govern espanyol ha fet promeses i després no ha tret les obres a concurs perquè, mira quina casualitat, no hi ha diners. O sí que n'hi ha, però s'han de dedicar a altres qüestions. I després surten els de sempre a dir que Espanya estima Catalunya. Què dic, ens estima? Que Espanya discrimina tothom per afavorir els insaciables catalans. Aquest és el seu discurs.

Optimista com sóc, jo tenia tirada a creure'm les promeses. Però resulta que últimament m'he aficionat a llegir els articles dominicals de l'Andreu Mas i a veure el seu programa, CAT escaldat, a El Punt Avui Televisió. Tot un reguitzell de promeses que Espanya ha fet a Catalunya i que mai no ha complert. I ara serà diferent?