Hermetisme

El conei­xe­ment, la infor­mació o l'estudi, entre d'altres, són –hau­rien de ser– estris per ampliar la for­mació de qual­se­vol per­sona. Uti­llatge per dotar-la d'un bagatge cul­tu­ral que li per­meti obrir la ment i arri­bar final­ment a cop­sar els dife­rents punts de vista des dels quals es poden abor­dar els pro­ble­mes i bus­car-ne les solu­ci­ons. Però, para­do­xal­ment, fa la impressió que en l'època en la qual cir­cula més infor­mació, en la qual hi ha més eines a l'abast, la uti­lit­zació que se'n fa no és tant per conèixer en pro­fun­di­tat les visi­ons que dife­rei­xen de les pròpies, com per tro­bar més mate­rial per refer­mar-nos, fins i tot en algun cas dogmàtica­ment, en el que ja coneixíem. Aques­tes acti­tuds pro­vo­quen que en lloc d'absor­bir com una esponja molts ens puguem arri­bar a con­ver­tir en uns ens hermètics, per­fec­ta­ment estancs res­pecte de qual­se­vol influència que diver­geixi del dis­curs que hem anat ela­bo­rant en el nos­tre inte­rior. És com si sem­pre con­templéssim un pai­satge que hem tro­bat fas­ci­nant, a pri­mera hora del dia, només durant la pri­ma­vera, des del mateix lloc, i no féssim cas d'algú que ens diu que és molt més espec­ta­cu­lar fer-ho des d'una posició molt més ele­vada, al cap­ves­pre i a l'estiu. O que és millor anar vari­ant de posició, de dia i d'estació, que les vari­ants ens mos­tren millor tot el poten­cial d'aquell marc natu­ral. I no fer-li ni cas vol dir no pro­var-ho, encara que sigui per cor­ro­bo­rar que, per­so­nal­ment, ens con­ti­nua fent més el pes la nos­tra idea ini­cial. Pot­ser el que ens fa por és que l'altre tin­gui raó, cosa que supo­sa­ria haver d'adme­tre que la seva tesi és l'encer­tada. Segu­ra­ment aquesta por és la que ens fa man­te­nir clo­ses cer­tes com­por­tes que, a còpia de no obrir-les, poden aca­bar fent-nos moure pel món sense tocar de peus a terra.