Formació i ocupació

El nostre termòmetre laboral, la Borsa de Treball, ens indica clarament que una conseqüència de la globalització és l'increment d'exigències en els perfils de treball oferts per part dels que contracten. En són excepció certs llocs de treball molt concrets i amb un nivell retributiu molt baix. En la resta és cada vegada més comú veure com per aspirar a llocs de treball que podríem considerar de base avui és necessari que els candidats tinguin una formació com a mínim de mòduls i a més un alt nivell d'idiomes, d'informàtica i també desenvolupades algunes soft skills relacionades amb el lloc de treball que han d'ocupar. Si a més el lloc de treball requereix una certa especialització, això es tradueix en l'exigència de formació addicional enfocada a l'especialitat corresponent. I així està succeint, com nosaltres podem observar aquí, en el comú d'economies d'arreu del món. Contrasta aquest fet amb una realitat que a vegades sembla que no es vulgui veure a la nostra societat. Pràcticament més d'un 60% dels nostres aturats són persones sense formació o amb un nivell de formació mínim i, el que és pitjor, amb una incapacitat clara per a l'aprenentatge, almenys sense una important ajuda i estimulació externa.

En general, sigui per l'edat, pel temps que fa que no segueixen programes formatius, per la falta d'estímuls o de visió o simplement per por, la realitat és que totes aquestes persones no seran capaces de donar el pas endavant necessari per fer-se realment ocupables pels seus propis mitjans. En alguns casos, s'argüeix que aquests individus, especialment els més grans, substitueixen les seves mancances formatives amb molta experiència, però això incorpora un problema: en molts d'aquests casos l'experiència no serveix perquè és en un àmbit que avui ja no és necessari, segurament perquè el sector està en franc decreixement, com ha passat amb la construcció els darrers anys, o perquè les tasques han estat automatitzades o perquè la innovació tecnològica ha literalment “escombrat” determinades tècniques i processos.

Urgeix un pla ambiciós per corregir aquest desajust. Un pla que ha d'incloure importants i innovadors incentius per a totes aquelles persones que s'han de formar i desincentius en cas que s'hi resisteixin –cal tenir en compte que en molts casos serà necessari un canvi radical de carrera professional–. Tot plegat apunta a la reordenació de l'oferta formativa, que avui abusa en excés de formació massa generalista i de nivell molt irregular, així com d'una falta d'enfocament estratègic alarmant. I fins i tot hauria d'anar acompanyada d'un seguiment molt més curós de l'evolució de l'ocupabilitat dels alumnes. Interlocutors socials i administracions haurien de trobar-se amb urgència per definir-ho i impulsar-ho.

No fer-ho té dos riscos molt importants. En primer lloc, pot aturar noves inversions o reinversions per part d'empreses que, per descomptat, faran el mateix però a d'altres indrets. En segon lloc, farà crònic l'atur en nivells excessivament alts, inacceptables, que, a més de suposar una llosa difícil de suportar des d'un punt de vista economicopressupostari, també suposa un enorme problema personal i social.