Desclot
Tristor i tristor
El debat de política general espanyola –que a Madrid continuen denominant Debate sobre el estado de la Nación amb majúscules estratègiques– encara fa parar orelles. Enguany, més. Perquè el titular –Mariano Rajoy– repetia, però l'aspirant havia canviat. L'habilíssim Alfredo Pérez Rubalcaba ha deixat lloc i càrrec al marejat Pedro Sánchez. Aquesta vegada hi ha hagut una certa coincidència entre la premsa amiga del PP i l'hostil. Rajoy no ha guanyat. I Sánchez ha tret el geni exhibit a Madrid i replegat a Sevilla. El president del govern espanyol ha negat l'evidència –Espanya va ser intervinguda amb un fons de 100.000 milions d'euros per tapar l'hemorràgia bancària– i n'ha retratat una altra, d'evidència, que només veu ell. L'evidència d'un paradís que conviu, en la realitat, amb molts purgatoris i inferns. Afirma Mariano Rajoy que l'economia espanyola creix per sobre de la mitjana europea. Té raó. O això diuen les previsions oficials. Afirma també que a recer d'aquest creixement es veu capaç de crear milions de llocs de treball. I remata que sols l'estabilitat que representa ell garantirà la jugada. Sánchez ho tenia fàcil. Només havia de destacar allò que Rajoy amagava i insistir en la part més bèstia de la crisi que encara mossega. Això ha permès que molts el consideren guanyador del partit. Però això no l'habilita com a alternativa. Perquè alternativa vol dir fer les coses millor i explicar com es faran. Fet i fet: tristor i tristor. Quina tristor volen els electors espanyols?