Judicis tinguis...

Ho diu la maledicció gitana–sàvia, per gitana–: “Judicis tinguis, paio, i que els guanyis.” L'imperi de la llei és exactament això. Més val estalviar-se'l. I encara més convé eludir-lo quan l'àrbitre que modera un partit celebra els gols de l'adversari corrent cap al centre del camp i fent bots d'alegria. A Catalunya passa exactament això. El Tribunal Constitucional ha sentenciat contra la llei de consultes i el decret que convocava la que no es va fer. “I què volíeu que digués, aquest Tribunal Constitucional, criatures?”, diuen els més àcids de la tribu. Res per unanimitat. Però almenys per l'amor de llei els membres considerats “progressistes” podrien haver deixat anar allò que en diuen “un vot particular”. Ni particular ni general. El Constitucional ha sentenciat per unanimitat que a Madrid es juga al pòquer amb diners i a Barcelona al Monopoly amb paperets. És a dir, que les qüestions transcendents es decideixen amb referèndums, que només pot convocar el govern de l'Estat, i el color de la cua del burro català, amb consultes limitades, a càrrec de la Generalitat. Referèndum, jo; consulta, tu. El mur constitucional és infranquejable. Modificar-lo depèn de majories inabastables per als pobres mortals catalans. Era públic, notori i coent? Sí. Ara, encara més. I per acabar d'arrodonir el drama –o sainet–, el Consell General del Poder Judicial s'ha espolsat el jutge Santiago Vidal, precisament per jugar al Monopoly constitucional! Judicis tinguis, català, i, a més, els perdràs.