El miratge judicial

El poder judicial espanyol, tot el poder judicial, ha gaudit en els darrers temps dels beneficis d'una sinècdoque interessada. Hi ha molta gent que ha confós el tot per la part. La part són els trenta jutges que arreu de l'Estat han obert processos contra dirigents polítics del Partit Popular malgrat que el govern del mateix Partit Popular controla les altes instàncies judicials i la fiscalia de l'Estat. I cal dir ací “malgrat” perquè la interferència del poder executiu en el bon govern de la justícia pot arribar a ser determinant. Quan un magistrat necessita recursos per a la investigació policial o judicial d'un cas s'ha de dirigir al Ministeri de Justícia, que és qui li facilitarà o li dificultarà la causa. Haurà d'atendre, a més, les consideracions de la fiscalia, que s'estructura en una piràmide jeràrquica coronada pel fiscal general de l'Estat, que depèn del mateix ministre de Justícia. No són les úniques interferències. Les mateixes forces de seguretat de l'Estat, que depenen del Ministeri de l'Interior, i que poden convertir en prioritat o en molèstia prescindible una investigació, també hi compten. I molt.

Tot això porta a la conclusió correcta que el funcionament de la judicatura a Espanya està fortament condicionat pels altres dos poders: el legislatiu i l'executiu. O només per l'executiu, en casos de majoria absoluta. I encara cal afegir-hi més dades. L'òrgan de govern de la judicatura, el Consell General del Poder Judicial, està fortament intervingut per les majories parlamentàries, que en decideixen la composició. I el Consell és la instància que decideix la sort dels jutges en cas de conflicte. Santiago Vidal en té ara mateix la constatació amarga. La idea, doncs, que hi ha una sèrie de jutges justiciers que permeten parlar de la independència o el bon funcionament de la justícia és equivocada. I estesa. Perquè en els sondejos que encarreguen el mateix govern espanyol o els mitjans de comunicació aquest funcionament no és un problema sentit majoritàriament.

La sensació seria una altra i l'alarma seria generalitzada sense la distorsió d'aquests “bons” magistrats. Sense les imatges d'Iñaki Urdangarin, la infanta Cristina, Jaume Matas o Luis Bárcenas entrant als jutjats o a la presó. Imatges descentrades, encara que es multipliquin. Segons va afirmar l'altre dia el mateix Santiago Vidal, el cos judicial és una altra cosa. El 90% dels jutges responen a una sensibilitat que els optimistes defineixen com a “conservadora”, però que un mínim d'equanimitat obligaria a considerar “reaccionària”. Per això ningú s'ha de sorprendre davant la càrrega ideològica de moltes sentències o decisions. Aquesta tendència no situa necessàriament els resultats de l'acció de la justícia al costat dels interessos del Partit Popular, però sí que els allunya de la realitat social. Per això moltes vegades la prosa retòrica i florida habitual en les sentències deixa pas a consideracions molt més grolleres i casernàries quan decideixen, per exemple, sobre un cas de violència de gènere.

Algunes instàncies dels poders de l'Estat han estat molt menys poroses a la democràcia que d'altres, malgrat els anys que han anat acumulant-se des de la desaparició del general Franco. A l'exèrcit, per exemple, la sensibilitat sobre el reconeixement de llengües i símbols diferents als de l'Estat i també oficials és inexistent. Ningú ho denuncia, ningú pretén canviar les velles hegemonies i tothom mira cap a un altre costat. El poder judicial a Espanya encara arrossega la distorsió de segles d'inèrcies nefastes i d'una intromissió –la dels altres poders– que l'afecten profundament. No és estrany, per tant, que la justícia a Espanya aparegui en els informes internacionals més lligada a l'hemisferi sud que a l'hemisferi nord. Si hi sumem, a més, les reticències i les reaccions que ha despertat en tot aquest àmbit el procés sobiranista, el balanç, des de Catalunya, fa feredat. Vet ací una estructura d'estat que és necessari definir amb un canvi que l'alteri de les arrels a la darrera fulla.