2015, Any Ovidi Montllor

En una sessió de Corts vergonyosa ara fa uns dies a València el PP va tombar la proposta per declarar el 2015 Any Ovidi Montllor (1942-1995) i atorgar al cantant, a títol pòstum, la distinció al mèrit cultural. No paga la pena reproduir els arguments del vot en contra perquè un vot en contra d'homenatjar Ovidi Montllor no pot tenir cap argumentació que se sostingui mínimament des del punt de vista de sensibilitat artística ni de la decència cívica. En aquest dissortat país germà on escullen alcaldesses incapaces de fer un discurs intel·ligible en el seu propi idioma, resulta lamentable veure com el poder tem fins i tot després de mort donar veu a un conciutadà que no va callar mentre va tenir un alè de vida.

Cal respectar la reiterada voluntat de la majoria de valencians de castigar-se políticament donant suport majoritari a qui el donen. Des de Catalunya, a banda de mirar-nos-ho tot plegat amb un cert estupor i esglaiar-nos només de pensar què ens pot acabar passant si no marxem aviat d'Espanya, l'única cosa que es pot fer és intentar honorar el ciutadà Ovidi com a personatge fonamental d'una cultura compartida dedicant l'any en curs a aquest artista alcoià que, clarivident, ja va escriure i cantar fa més de vint anys el vaticini d'allò que ara acaba passant:

“Dic el que dic sense cap covardia / Però també sé el preu de tot això:/ Més tard o d'hora, m'arribarà sentència/ Car no interessa qui no llepa amb paciència/ M'aïllaran, dient que m'he aïllat/ Diran o diuen, que ja sóc acabat/No pense pas donar-me per guanyat/Mentrestant jo, no m'empasse la porga,/D'aquells qui creuen que tot està tan clar/Respecte això amb tot el meu respecte/ Admire artistes, admire comediants/ Però jo sóc jo. I no em puc deslligar/ De mi mateix poc més puc explicar/ Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso/ Sóc l'artista. El cantant. El pallasso!” Honorem doncs l'artista i el cantant. Les pallassades ja les fan els seus enemics pronunciant discursos fallers amb excés de caloret.