Laporta

Sentir en Joan Laporta defensant davant d'un tribunal el seu dret a declarar en català resulta espectacular. Que ho faci amb contundència i educació impecable, que denunciï l'absència d'un intèrpret al jutjat i que li expliqui a l'advocat Mario Conde que li parlarà a poc a poc perquè l'entengui és senzillament antològic. No tothom s'ho pot permetre, això. El comú dels mortals, davant d'un jutge que el té enganxat per la legislació corresponent, no protesta, senzillament canvia de llengua i, si cal, parla al revés com la nena de L'exorcista. I així anem. Fins a arribar al punt que un gest que hauria de ser el més normal del món, com és voler declarar en la pròpia llengua, acaba convertint-se en notícia. Tant se val si Laporta ha actuat així perquè està en precampanya al Barça, o perquè estava emprenyat després de sis hores esperant, o perquè li importa un rave el resultat d'un procés on acudia com a testimoni... La denúncia de l'expresident ha aconseguit donar volada a una situació escandalosa que dia sí dia també es repeteix als jutjats catalans. Només per això, ja ha valgut la pena. L'altra cara de la moneda, i també igualment alliçonadora, és la lectura que se n'ha fet en alguns mitjans estatals. La indiferència ha estat la tònica dominant, però no han faltat els qui han vist l'acció de Laporta com una provocació o els qui s'han indignat després de sentir com l'expresident del Barça exigia un traductor per poder declarar en la llengua “del seu país”. Sense anar més lluny, el web del diari ABC situava ahir la reivindicació de Laporta davant del jutjat en el rànquing de “los líos más sonados” de l'expresident del Barça, com ara despullar-se en un control de seguretat de l'aeroport arran d'un registre exhaustiu o ballar en una discoteca sota un bany de xampany i amb la corbata al cap. Sí senyor, un autèntic lío i una radiografia impecable.