Unitat
El moviment sobiranista sembla trobar-se davant d'una cruïlla. L'Assemblea Nacional té dubtes estratègics que seran debatuts. En la meva modesta opinió, penso que el primer que cal és encertar la diagnosi. S'atribueix a la pugna entre partits la baixada de l'entusiasme i de la projecció de vot. I aquesta visió simple pot portar a creure que una unitat electoral seria la solució màgica. O, si no, que la transformació de l'ANC en força política facilitaria superar l'atzucac i alhora castigar els dolents de la pel·lícula, que són els partits sobiranistes que no s'han posat d'acord. Vull demostrar que aquesta anàlisi és equivocada.
He escoltat a Catalunya Ràdio el diputat de la CUP Quim Arrufat relativitzant el tema de la DUI i insistint que per ampliar l'espai sobiranista calen ponts amb els que prioritzen el procés constituent. Dic això perquè el que hi ha de fons no és la pugna d'egos i de partits, sinó la ingent tasca d'articulació social a l'entorn de les diverses opcions sobiranistes de l'enorme complexitat de la societat catalana. Els uns, mirant a aquells sectors més alternatius que poden apostar per enèsima vegada per canviar Espanya per solucionar els seus problemes. Els altres, com s'està veient en les candidatures municipals republicanes, intentant acollir la diàspora socialista per incorporar-la a la redefinició d'un espai d'esquerra de govern i de canvi. I, finalment, en el centredreta, el problema que han d'abordar, per desgràcia, no és com créixer en els espais moderats, sinó com anar torejant les envestides obertes i constants del colíder de la coalició en contra del procés sobiranista. Envestides que responen a la inquietud d'una part de la base social d'ordre (minoritària?) de la coalició.
Em pregunto què aportaria a aquest panorama tan complex una candidatura de l'ANC. Només confusió. I cap solució als problemes d'atracció del bloc alternatiu situat entre Podemos i Procés Constituent; als problemes de digestió de la diàspora socialista, i al problema de Duran. Això sí, serviria per situar uns quants diputats possiblement tan efímers com els de SI, en el seu moment. Esbafar-se, castigar els teus i no aconseguir res.
Més ben dit, sí que s'aconseguiria. Primer trencar la unitat entre associacions civils: ni l'AMI, ni Òmnium, ni segurament Súmate, podrien ni voldrien jugar aquesta carta. Segon, l'expulsió del moviment de tots els que, com jo, tenim doble o triple militància, siguin de CiU, ERC o la CUP. Per tant, seria la manera més ràpida de suïcidi polític d'un moviment que ha estat clau per fer-nos arribar fins aquí, com he defensat tantes vegades.
I atenció, els que tenim una edat sabem que l'any 1976 va ser determinant en el pas del programa de ruptura democràtica al de reforma pactada, que van signar la major part de partits que després han esdevingut columnes del règim, ara en crisi. I per aquest pas calgué dinamitar l'Assemblea de Catalunya. En aquells moments, l'absorció de molta gent lluitadora cap als nous partits i el control que aquests exercien sobre el moviment va ser determinant. I, així, es perdé dels programes de la major part dels partits el dret d'autodeterminació i la lluita per la plenitud dels drets socials. Ens podem permetre el 2015 repetir l'error? L'Assemblea Nacional com a moviment transversal serà necessària fins a la consolidació de la República Catalana. Que no passi que alguns d'aquells que en pretenen ser els abanderats, en realitat en siguin els enterradors.
