el defensor del lector
Igualtat o quota
No sé quant de temps encara n'haurem de parlar. Es comenta molt, jo diria que gairebé tothom està d'acord que la dona sempre ha estat discriminada i que cal normalitzar la situació. Però a l'hora de la veritat tots fallem. Hi ha un lector de Barcelona que té la paciència de sumar el nombre de dones que surten quan el diari fa alguna enquesta. Crec que el diari algun dia haurà de crear una condecoració per als lectors que amb la seva fidelitat ajuden a evitar la rutina i ens treuen la pols. Bé, aquest lector em comenta una cosa que ja sabem: d'igualtat, res de res. Sense anar massa lluny, en la Presència del 8 de febrer, en una enquesta sobre la seguretat, es va preguntar a 15 persones: hi havia 14 homes i una sola dona. D'això se'n diu perdre per golejada. Des d'un temps cap aquí jo també tinc el vici de fer números, i puc assegurar que de moment sempre guanyen els homes. I el mateix passa en la societat. Maribel Zamora, presidenta de la Federació Catalana de Voleibol, deia a L'Esportiu: “No hem de ser una quota.” I la Júlia Garriga, jugadora de bàsquet de l'Uni Girona afirmava que “la igualtat no es veu per enlloc”. He de dir que el problema està molt present entre els responsables del diari. Fa pocs dies, en una reunió del consell editorial precisament aquest tema estava en un punt de l'ordre del dia. Aquí l'Església catòlica hi ha fet molt mal. Des d'aquella època que les dones havien d'anar cobertes per una mantellina per entrar al temple, fins a la prohibició d'exigir càrrecs importants dins de l'organigrama eclesiàstic. Si es pogués fer desaparèixer aquella imatge de la consagració de l'altar de la basílica de la Sagrada Família en què les monges només van actuar per netejar la pedra de l'altar de l'oli que s'hi havia escampat... El que queda clar és que hi ha molta feina per fer tot i que, si volem ser optimistes, podem mirar l'Església d'Anglaterra amb les seves bisbesses. Ha costat, però ho han aconseguit. Estem en plena campanya electoral per a les municipals. Es nota una preocupació dels partits per posar el major nombre possible de dones en les seves candidatures. Es nota fins i tot que hi pateixen. I també s'ha guanyat força: Déu n'hi do les alcaldesses que ja tenim. Encara que sigui només per pura coincidència, visc una part de la meva vida en un poble on hi ha alcaldessa, i curiosament als dos pobles veïns també. Parlo de la Tallada, Verges i Ultramort. Sembla, però, que aquest trio no durarà gaire. Què hi farem.
Què passa a Veneçuela?
L'amic Jordi Planas, de Girona, un lluitador segurament com no n'hi ha un altre pels drets humans arreu del món, i en particular a l'Amèrica del Sud, m'envia una llarga carta en què es queixa del tractament que el diari va fer el 13 de febrer passat de la situació a Veneçuela. Segons en Jordi, tots els diaris estem manipulats pels bancs i pels Estats Units. Llavors, segons ell, les informacions són totalment subjectives. He de reconèixer, Jordi, que una part de la teva vida l'has passat picant pedra en aquests països, que fins i tot has arribat a estimar, i et sap greu quan les notícies que es donen no responen a allò que tu has viscut molt de prop. Nosaltres ho vivim més de lluny, tot i que sempre mirem que arribin cròniques de persones que treballen al mateix país. Ja saps, a més, que el nostre diari és bàsicament comarcal, i per tant les informacions que donem de Món són més aviat minses. Però tens raó que encara que sigui poc ha d'estar ben contrastat. Ara, també m'agrada ser clar: ningú no té tota la veritat, perquè tothom veu la cosa segons la ullera que es posa. Les revolucions a l'Amèrica del Sud en general han estat molt positives per treure's del damunt les grans oligarquies que han manat en forma de dictadures molt dures. Estic segur, Jordi, que tu que coneixes el diari saps que sempre hem trencat una llança a favor dels explotats i, per tant, dels governants que han intentat posar fi a situacions de desigualtat i pobresa a les quals han portat governs sense escrúpols, que només han mirat pels seus interessos i per la seva butxaca. Deixa'm dir, però, Jordi, que els que tu coneixes i valores no sempre deuen fer les coses perfectament. En una paraula, l'objectivitat no existeix, encara que s'ha de procurar acostar-s'hi al màxim possible. Acabo, Jordi. Jo diria que els diaris no som tan venuts com tu creus, tot i que sempre hi ha condicionaments. Jo he estat director i no recordo una sola vegada que m'arribés cap consigna de cap mena. Per tant, normalment, és més problema de punts de vista i que no en sabem més. No et diré que els grans mitjans de ben segur estan força més manipulats que els petits. Per això jo sempre m'he alegrat de treballar en un diari comarcal. M'he sentit molt més lliure.
I ara, l'anècdota
En Vicenç Tierra, que pel que diu deu ser de Barcelona, m'envia un correu
i m'explica que passejant amb la seva esposa Alícia, aquesta es va adonar
que l'estatueta de Sant Jordi que presideix la façana del Palau de la Generalitat dintre de la seva petita semifornícula estava bruta i deixada com no mereix un element que representa
la identitat i la història de Catalunya. També les coses petites són important. Espero que ho llegeixi algú que hi pugui posar mà. Gràcies, Vicenç, i a “la visió perifèrica impressionant” de la teva
dona.
