Llànties

Amb la irrupció aquest dimecres d'agents de la fiscalia anticorrupció i de l'oficina antifrau a les dependències de l'Ajuntament de Lleida, la crisi provocada per la trencadissa entre l'alcalde Àngel Ros i la que ha estat fins ara la seva primera tinenta d'alcalde, Marta Camps, ha entrat en una nova fase. La denúncia per part de Camps d'irregularitats en les dietes cobrades des d'alcaldia, tracte de favor a uns empresaris que tenien la concessió d'una macrodiscoteca en sòl municipal, i la manipulació de les seves comunicacions, ha estat escoltada tant per la fiscalia com per l'oficina antifrau fins al punt de presentar-se a les seus municipals a recollir documentació i material informàtic i oferir, un cop més, la tremenda fotografia d'un organisme judicial intervenint en una administració democràtica per no haver estat, presumptament, tan ben administrada com hauria de ser-ho.

La Lleida oficial i mediàtica ha quedat en un cert estat de xoc. El mandat teòricament més plàcid de l'Ajuntament, amb una majoria absoluta incontestable d'Àngel Ros i pocs grups a l'oposició (només CiU i el PP, perquè ERC, ICV i la CUP en van quedar fora fa quatre anys), ha donat pas a la situació política més convulsa que es recorda des de la moció de censura que va servir perquè Antoni Siurana recuperés el 1989 el seient de paer en cap que havia perdut dos anys enrere en les eleccions municipals. La poderosa maquinària municipal s'ha esquerdat de la forma més traumàtica possible i a les portes d'unes eleccions que es presenten ara més incertes que mai. Algunes veus s'han aixecat per lamentar la mala imatge que aquesta situació donaria a la ciutat: és molt lleig que Lleida surti als mitjans per assumptes tan desagradables.

Lamento discrepar-ne. Hi ha una imatge més nefasta: la de cap funcionari judicial entrant en cap ajuntament perquè ningú no denuncia mai res i ningú no qüestiona ni fiscalitza el poder, per petit i local que sigui. Acabi com acabi, la crisi desfermada a la Paeria és una bona oportunitat per preguntar-se per la gestió i la seva transparència i per recordar a tots que cal tenir cura de fins a l'últim cèntim públic. Fer bugada en públic potser no és l'espectacle més estètic que hi ha. Però deixar que la roba bruta només es renti en la intimitat de cada casa és la via més recta per trobar-nos un dia que la corbata, o el fulard, el portem ple de llànties.