Llànties

Amb la irrupció aquest dime­cres d'agents de la fis­ca­lia anti­cor­rupció i de l'ofi­cina anti­frau a les dependències de l'Ajun­ta­ment de Lleida, la crisi pro­vo­cada per la tren­ca­dissa entre l'alcalde Àngel Ros i la que ha estat fins ara la seva pri­mera tinenta d'alcalde, Marta Camps, ha entrat en una nova fase. La denúncia per part de Camps d'irre­gu­la­ri­tats en les die­tes cobra­des des d'alcal­dia, tracte de favor a uns empre­sa­ris que tenien la con­cessió d'una macro­dis­co­teca en sòl muni­ci­pal, i la mani­pu­lació de les seves comu­ni­ca­ci­ons, ha estat escol­tada tant per la fis­ca­lia com per l'ofi­cina anti­frau fins al punt de pre­sen­tar-se a les seus muni­ci­pals a reco­llir docu­men­tació i mate­rial informàtic i ofe­rir, un cop més, la tre­menda foto­gra­fia d'un orga­nisme judi­cial inter­ve­nint en una admi­nis­tració democràtica per no haver estat, pre­sump­ta­ment, tan ben admi­nis­trada com hau­ria de ser-ho.

La Lleida ofi­cial i mediàtica ha que­dat en un cert estat de xoc. El man­dat teòrica­ment més plàcid de l'Ajun­ta­ment, amb una majo­ria abso­luta incon­tes­ta­ble d'Àngel Ros i pocs grups a l'opo­sició (només CiU i el PP, perquè ERC, ICV i la CUP en van que­dar fora fa qua­tre anys), ha donat pas a la situ­ació política més con­vulsa que es recorda des de la moció de cen­sura que va ser­vir perquè Antoni Siu­rana recu­perés el 1989 el seient de paer en cap que havia per­dut dos anys enrere en les elec­ci­ons muni­ci­pals. La pode­rosa maquinària muni­ci­pal s'ha esquer­dat de la forma més traumàtica pos­si­ble i a les por­tes d'unes elec­ci­ons que es pre­sen­ten ara més incer­tes que mai. Algu­nes veus s'han aixe­cat per lamen­tar la mala imatge que aquesta situ­ació dona­ria a la ciu­tat: és molt lleig que Lleida surti als mit­jans per assump­tes tan des­a­gra­da­bles.

Lamento dis­cre­par-ne. Hi ha una imatge més nefasta: la de cap fun­ci­o­nari judi­cial entrant en cap ajun­ta­ment perquè ningú no denun­cia mai res i ningú no qüesti­ona ni fis­ca­litza el poder, per petit i local que sigui. Acabi com acabi, la crisi des­fer­mada a la Pae­ria és una bona opor­tu­ni­tat per pre­gun­tar-se per la gestió i la seva trans­parència i per recor­dar a tots que cal tenir cura de fins a l'últim cèntim públic. Fer bugada en públic pot­ser no és l'espec­ta­cle més estètic que hi ha. Però dei­xar que la roba bruta només es renti en la inti­mi­tat de cada casa és la via més recta per tro­bar-nos un dia que la cor­bata, o el fulard, el por­tem ple de llànties.