La copa del xiulet

El problema és ficar un rei i un himne dins d'un partit de futbol, d'un joc que practiquen vint-i-dues persones de dos clubs privats. És aquesta la politització, no pas les expressions majoritàries dels socis del FC Barcelona o l'Athletic Club de Bilbao, que són ben lliures d'opinar el que els sembli en tots els àmbits de la societat. De fet, ningú no ha demanat mai que a una competició que es resol per eliminatòries se l'anomeni copa del Rei i que això permeti l'exhibició de tota la parafernàlia de l'Estat just abans de començar la final a partit únic.

Tots i cadascun dels que es desplaçaran al camp que sigui per veure el desenllaç de la copa del 30 de maig aniran a gaudir del joc i, si pot ser, a celebrar la victòria del seu equip. Van a veure futbol. Per participar en un acte d'adhesió a la monarquia hi ha altres opcions com anar a aplaudir-los agitant una bandereta en una inauguració, penjar-se un retrat de la parella reial al dormitori de casa o comentar elogiosament el vestit de comunió de la nena.

La paradoxa és que aquests dies escoltarem acusacions de politització en sentit contrari, culpant els afeccionats dels dos clubs d'uns suposats ultratges, quan el que hi ha és una apropiació forçosa d'un esdeveniment esportiu. O sigui que si l'Estat manté la seva actuació propagandística, és del tot justificat que el públic basc i català prengui la determinació de xiular aquest intent d'apropiació. Al capdavall, és el problema que té el culte a la personalitat; se't pot girar en contra en qualsevol moment.