L'endemà del 8 de març

Les per­so­nes que cir­cu­len per l'AP-7 a l'altura de Domeny i les que entren a Girona pel nou accés Girona Oest deuen haver obser­vat que en el polígon indus­trial que hi ha arran de l'auto­pista s'han aixe­cat dues noves cons­truc­ci­ons. La més visi­ble és una nova ampli­ació de la fàbrica Nestlé, un bloc de color blanc que demos­tra que és una indústria que va enda­vant, que creix donant feina i gene­rant riquesa. L'altra cons­trucció és més baixa i menys volu­mi­nosa. No obs­tant és ben visi­ble, sobre­tot de nit. És una estruc­tura de tres cares amb les lle­tres Club a la part de dalt, coro­nada pel per­fil d'una dona nua asse­guda sobre una lluna. És el nou local d'un prostíbul que des de feia més de 25 anys estava obert a tocar de l'aero­port de Girona. La Nestlé i el Club la Luna estan, doncs, ara al mateix car­rer, davant per davant. Curiós país, el nos­tre, que és capaç de tenir empre­ses com aque­lla i al mateix temps tole­rar que seguei­xin exis­tint, i fins i tot que aga­fin més volada, llocs on tots sabem que es degra­den, s'humi­lien i s'escla­vit­zen les dones. A la nit la imatge de Girona que veuen els auto­mo­bi­lis­tes és la de la ciu­tat com a teló de fons i en pri­mer pla el rètol llu­minós del club. Però no és una qüestió d'imatge la que ens ha de pre­o­cu­par. En aquesta època en què l'acti­vi­tat de qual­se­vol esta­bli­ment comer­cial o indus­trial està regu­lada i pot ser con­tro­lada, sorprèn que se seguei­xin obrint locals que no decla­ren l'acti­vi­tat i el negoci que efec­ti­va­ment fan (el club va dema­nar llicència per a una “acti­vi­tat recre­a­tiva d'un esta­bli­ment públic amb reser­vats anne­xos”). Sobre­tot ens hau­ria de pre­o­cu­par que no es con­troli amb rigor la situ­ació de les dones que hi són. Hem de reconèixer que no sabem quan­tes escla­ves sexu­als viuen al nos­tre ter­ri­tori, quan­tes dones han estat enga­nya­des i estan retin­gu­des con­tra la seva volun­tat. L'any 2010 es va modi­fi­car el Codi Penal per posar fre a les màfies que con­tro­len les xar­xes, esta­blint càstigs per al tràfic de per­so­nes que són explo­ta­des sexu­al­ment. Tot i això, el dar­rer informe (2015) Euros­tat sobre tràfic d'éssers humans no detecta cap reducció d'aquest crim. Seguim igual. Ens emo­ci­o­nem i ens indig­nem amb pel·lícules que ens par­len de l'escla­vi­tud en temps i llocs llu­nyans
(fa poc 12 anys d'escla­vi­tud i aquests dies Selma),
però fem com si no volguéssim aca­bar de saber què passa amb les dones escla­ves que res­pi­ren el mateix aire que nosal­tres. Impo­tents davant d'aquest des­as­tre, almenys n'hem de seguir par­lant.