La malaltia mental

L' avenç en medicina ha reduït de manera dràstica, en els darrers cinquanta anys, la incidència de les malalties infeccioses i per tant transmissibles de persona a persona. El 2010 el 63% de les morts al món han estat degudes a malalties no infeccioses, cor, càncer, diabetis, etc., de les quals el 80% en països de rendes mitges i baixes. Aquestes malalties representaran del 2010 al 2030 una reducció del PIB mundial de 46.700 b$. Un terç són desordres mentals. Entre el cost del tractament i la pèrdua de productivitat suposen ja per al món un cost de 2.500 b$/any, que augmentarà als 6.000 b$ el 2030.

Aquestes greus dades contingudes en un recent informe del World Economic Forum i la Harvard School of Public Health no tenen la rellevància pública ni reben l'atenció política i econòmica que necessiten. Als països desenvolupats les malalties mentals són socialment ocultades i als països en desenvolupament són considerades un “luxe” que poblacions que pateixen fam i guerra no poden “permetre's”.

El tractament de moltes d'aquestes malalties, algunes de les quals produeixen un enorme patiment individual, l'angoixa, la por, la inseguretat, la bipolaritat, la percepció d'aïllament, afecten el més profund de la consciència, tenen ara costos de tractament baixos que amb una inversió moderada poden alleujar el sofriment dels afectats i de les seves famílies, però és aquest, malgrat el seu abast, un problema encara oblidat i ocult socialment i políticament.

En un treball de T. Insel, P. Collins i S. Hyman, es quantifica que 44 milions d'americans, el 19% de la població, pateix algun tipus de malaltia mental, i un terç d'aquests, de caràcter greu. L'efecte de la malaltia mental sobre la productivitat empresarial és individualment el més gran, representa un 26% del temps laboral perdut.

Les altres malalties no infeccioses tals com càncer, cardiovasculars, etc., arriben majoritàriament en edats avançades però les malalties mentals apareixen en la població més jove. El 75% dels que pateixen malalties mentals les tenen abans dels 25 anys, l'esquizofrènia arriba entre els 18 i els 23 anys i l'autisme, abans dels 3. Per tant, afecta l'etapa de la vida més plena i productiva de les persones.

És en molts casos la malaltia mental l'origen de pobresa, marginació i fins tot mort. Dels 800.000 suïcidis anuals, una part significativa són deguts a malalties mentals. La segona causa de mortalitat entre els 15 i els 29 anys és el suïcidi... El 20% de la població reclusa i el 30% de la que no té sostre als EUA pateixen malalties mentals.

La despesa sanitària per al tractament d'aquestes malalties és al Regne Unit el 13% del pressupost sanitari quan representa per al país el 23% del cost real per manca de salut de la població.

La manca de psiquiatres és en països pobres, un per cada 200.000 persones i fins a 1.000.000 de persones a molts països de l'Àfrica, enfront d'un per cada 10.000 persones en països desenvolupats, un problema greu per l'adequat tractament de la malaltia, però avui les millors comunicacions i en especial les telecomunicacions poden suposar una eina important per pal·liar aquestes carències estructurals. La formació de persones locals que ajudin al tractament dels malalts és també una pràctica que ha donat resultats satisfactoris. En un programa al Congo per al tractament de 400 dones que havien patit violència sexual i mostraven símptomes de desordres posttraumàtics, la formació durant pocs dies d'un grup de dones que ajudessin al tractament de les afectades va millorar els resultats un 30%. És aquesta política d'atenció personal una de les accions sense cost significatiu que ajuden al tractament d'aquestes malalties. De la mateixa manera que amb vacunes de cost baix s'ha pogut combatre eficaçment la pòlio o en certs països d'Àfrica s'ha quasi eradicat la malària (Programa Bill Gates), es pot obtenir un bon resultat amb cost moderat a través d'algunes polítiques similars a les esmentades.

El problema de les malalties mentals és doble: en molts casos la negació de la seva existència, per ocultació o declaració d'irrellevància, i en segon lloc l'afirmació o la creença que la curació és molt difícil o és molt onerosa. La solució passa pel reconeixement que existeix, la malaltia mental és una realitat punyent, i per la mobilització de mesures específiques i directament orientades a la seva solució, en molts casos de cost moderat. Sempre passa: per resoldre un problema s'ha d'acceptar que es té.